CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (08-12-2014) /

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (08-12-2014)

Al original catalán sigue su traducción al español

El Masnou, 08-12-2014

Estimat Xec,

Ja fa massa dies que et dec carta reflexiva i avui m’hi puc posar; ja era hora. Parlàvem del Bé i del Mal, de les infinites possibilitats de la naturalesa humana tant per fer el Bé com el Mal i ens proposàvem de sortir d’aquell cercle viciós a què condueix el plantejament de l’eterna pregunta: És l’ésser humà bo o dolent per naturalesa?

Vull encetar la reflexió reprenent unes paraules teves de la teva última carta. Dius:

“La psicologia ens ensenya com la maduresa humana és una conquesta feta de superació de frustracions, de renuncies i de superació del desig. Des d’una perspectiva educativa descobrim que la persona és un ésser de desig. I el primer que afirmem és que desitjar és bo, és la nostra naturalesa. El primer desig és el del plaer, la felicitat; el desig de l’afirmació de si mateix, de la reconeixença de la identitat, de la pròpia llibertat d’ésser.”

Sobre tot em vull centrar en el que he destacat en negreta: m’ha cridat l’atenció aquesta relació que fas entre la renúncia -la superació del desig- i la maduresa humana, i que diguis que ho ensenya la psicologia. És veritat que la teva argumentació segueix, no s’acaba allà on jo la faig acabar, perquè també dius:

“El desig de ser feliç i de ser lliure és bo. En antropologia cristiana diríem que justament això és l’empremta de Déu en la naturalesa humana. I en aquest sentit la naturalesa humana és radicalment bona. I aquesta és la primera de les dimensions, crec, de la consciència.”

Tornant a allò que destaco en negreta: si aquella afirmació és veritat, haurem de concloure que la naturalesa de l’ésser humà sí que tendeix al mal: si ha de renunciar al desig per assolir la maduresa, això vol dir que per naturalesa la tendència –el desig- és el mal (el mal per a altres, envers altres). Però no vull entrar altre cop en aquell cercle viciós. Només vull expressar que hi ha alguna cosa que no m’acaba d’encaixar en aquella formulació en negreta. Jo diria que el desig, com tu bé subratlles més d’un cop i molt clarament quan segueixes amb la teva argumentació, és bo; és a dir, és bo el fet d’experimentar desig. Sense desig no hi ha possibilitat de vida. El desig és la força que ens empeny a viure, n’és el motor. Ara bé, dit això i seguint el que ja sabem: que la naturalesa humana és capaç del Bé més suprem com també del Mal més aberrant, hem de dir també que el desig pot ser tant desig del Bé com desig del Mal. Llavors és tasca de l’educació dirigir, canalitzar el desig en funció dels valors que interessa promoure i fomentar de cara a l’harmonia de l’esperit i de la convivència humans. I aquí és on jo penso que entra de ple el teu concepte de consciència cristològica (que neix abans de Crist): aquells valors universals, aquells que tots i totes –en totes les cultures- tenim en comú, que és obligat de conrear per a la convivència i el respecte universal en reciprocitat. És per això que sempre m’ha interessat, des que la conec, la labor que ha fet i segueix fent el teòleg catòlic suïs, Hans Küng, que a través de la Fundació Ètica Mundial, que ell va fundar -http://es.wikipedia.org/wiki/Fundaci%C3%B3n_%C3%89tica_Mundial-, pretén descriure els punts en comú entre les diferents religions del món i establir un conjunt de normes que es basin en uns principis fonamentals acceptats per totes. Trobar aquests principis de comú acord estableix les bases per al diàleg interreligiós i combat els fonamentalismes, és el principi per a la convivència en pau entre les cultures.

Però el que em va interessar especialment de la teva teoria de la consciència cristològica que existeix abans de Crist és precisament –i a diferència de com ho planteja en Küng, que ho fa a partir de les religions- és que tu creus que aquests valors comuns els tenim ABANS de les religions. I jo penso que molt probablement tens raó: les religions no són sinó maneres d’estructurar, d’organitzar aquests valors que sentim com a bons per a la convivència; els valors, doncs, són ABANS que tinguem la necessitat d’organitzar-los i canalitzar-los a través de la religió.

Així doncs, torno a la necessitat d’educar en aquests valors. Respecte a això tu dius:

“Hem evocat la necessitat d’educar en valors i jo he expressat un cert escepticisme degut a la necessitat de formar primer el nucli profund i interior de la persona, allà on s’expressa el desig. És el que deia de la ineficàcia d’una catequesis, d’una educació religiosa que proposa valors i normes morals però no assumeix l’educació del desig, no entra en diàleg amb la interioritat de la persona, que parla de Déu sense desvetllar interioritat, sense fer vibrar el més profund del cor. És el primer pas de tota relació educativa.”

La gran pregunta: com educar el desig sense prejudicis? Perquè tu evoques la necessitat d’educar el desig des de la interioritat de la persona, des d’abans de les religions. I això és força difícil: em vénen al cap un munt d’exemples que es proposen l’educació del desig sense respectar allò més natural a l’ésser humà, una educació plena de prejudicis, que més que educar i canalitzar vol imposar el que ves a saber qui ha declarat que és allò “correcte”. L’àmbit que dóna més peu per a això és el del sexe i les relacions sexuals, l’ “educació” de les quals va plena de tabús i desconeixement. Però aquests prejudicis no s’esgoten pas en aquest camp.

En aquest sentit, per a l’educació del desig en tots els àmbits, ens pot servir la reflexió que tu fas concretada en la societat de consum, quan escrius:

“L’educació aleshores només pot ser un acompanyament fet des d’una proposta educativa que acompanyi els/les joves a fer experiència de la profunditat del seu desig, obrir la seva capacitat de desig i de felicitat a d’altres experiències que aquelles ofertes per la societat de consum. Crear uns “ecosistemes” educatius que cultivin allò que els antics anomenaven les virtuts cardinals: la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància. Però també al mateix temps, la capacitat de l’examen de consciència de reconeixement dels propis límits, de la pròpia capacitat de fer mal i de la possibilitat d’alliberar-se’n.”

Crec que la prudència, la justícia, la fortalesa i la temperància són quatre virtuts que podem considerar universals i ABANS DE LES RELIGIONS. Són el que se’n diu “de sentit comú”, o “seny”, com diríem en una paraula que ha esdevingut molt de la tradició catalana. Perquè el desig de la persona individual sempre es topa amb el desig d’una altra persona individual i cal que cap desig trepitgi el de l’altra. Això ens porta al camp i a la definició de “llibertat”, que sovint ha estat cabalment descrita com l’acció que parteix de la voluntat de l’individu, respectant el límit on es troba amb la voluntat de l’altre (més o menys). És a dir, la llibertat –el desig- mai no és o no pot ser il·limitada perquè pot envair l’espai de llibertat de l’altre, ha de posar fre just allà on comença el desig de l’altre, i aquest és l’equilibri que cal respectar.

Hi ha, però, en la teva carta un punt que no acabo d’entendre i que et demano que miris de il·luminar per a mi. És quan escrius:

“El punt crític, la crisi que orienta el desig cap al bé (la vida) o cap al mal (la mort), és la descoberta de l’altre i de la pròpia finitud. I en aquesta frontera pot aparèixer la consciència del mal, del poder i de fer mal. I que [si] aquest mal de l’altre em fa mal, és mal també per a mi.

Hi ha una dialèctica entre la necessitat (el desig de l’altre, el desig d’estimar) i la seva manca (la mort de l’altre, el desig de ser estimat). Aquesta crisis només se supera amb l’experiència de ser estimat malgrat la mort de l’altre i això es pot viure amb l’experiència de ser perdonat, de ser salvat per l’amor de l’altre i de poder perdonar l’altre, de donar vida allà on s’ha provocat mort.”

Suposo que aquest “punt crític” a què fas referència, que és “la descoberta de l’altre” té a veure amb això que jo acabo de plantejar: la frontera on es creuen els desitjos propi i el de l’altre/a. En aquesta mateixa línia suposo que va el que segueixes dient que “Hi ha una dialèctica entre la necessitat –el desig- de l’altre, el desig d’estimar, i la seva manca: la mort de l’altre, el desig de ser estimat”. Però no acabo d’entendre el que ve a continuació: “Aquesta crisi només se supera amb l’experiència de ser estimat malgrat la mort de l’altre i això es pot viure amb l’experiència de ser perdonat, de ser salvat per l’amor de l’altre...”. És, sobre tot, això que he ressaltat en negreta el que no entenc, perquè amb la desaparició de l’altre (amb la mort de l’altre) no pot haver-hi possibilitat d’experimentar el seu perdó, la seva redempció, a no ser que et refereixis al cas d’una mort que s’esdevé precisament com a acte d’amor a l’altre, com és el cas de la mitologia cristiana (Crist que mor per amor a la criatura humana). Però estem parlant de l’educació en valors ABANS de les religions. Si m’ho aclareixes t’ho agraïré.

I aquí ho deixo, Xec.

Una molt forta abraçada,

Anna

*

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (09¡8-12-2014), Traducción al español de Anna Rossell

Querido Xec,

Ya hace demasiados días que te debo carta reflexiva y hoy me puedo poner a la labor; ya era hora. Hablábamos del Bien y del Mal, de las infinitas posibilidades de la naturaleza humana tanto para hacer el Bien como el Mal y nos proponíamos de salir de ese círculo vicioso al que conduce el planteamiento de la eterna pregunta: ¿Es el ser humano bueno o malo por naturaleza?

Quiero empezar la reflexión retomando unas palabras tuyas de tu última carta. Dices:

"La psicología nos enseña cómo la madurez humana es una conquista hecha de superación de frustraciones, de renuncias y de superación del deseo. Desde una perspectiva educativa descubrimos que la persona es un ser de deseo. Y lo primero que afirmamos es que desear es bueno, es nuestra naturaleza. El primer deseo es el del placer, la felicidad; el deseo de la afirmación de sí mismo, de reconocimiento de la identidad, de la propia libertad de ser. "

Sobre todo me quiero centrar en lo que he destacado en negrita: me ha llamado la atención esta relación que haces entre la renuncia -la superación del deseo- y la madurez humana, y que digas que lo enseña la psicología. Es verdad que tu argumentación sigue, no se acaba allí donde yo la hago terminar, porque también dices:

"El deseo de ser feliz y ser libre es bueno. En antropología cristiana diríamos que justamente eso es la huella de Dios en la naturaleza humana. Y en este sentido la naturaleza humana es radicalmente buena. Y ésta es la primera de las dimensiones, creo, de la conciencia. "

Volviendo a lo que destaco en negrita: si esa afirmación es verdad, tendremos que concluir que la naturaleza del ser humano sí tiende al mal: si debe renunciar al deseo para alcanzar la madurez, esto quiere decir que por naturaleza la tendencia -el deseo- es el mal (el mal para otros, para con otros). Pero no quiero entrar otra vez en ese círculo vicioso. Sólo quiero expresar que hay algo que no me acaba de encajar en esa formulación en negrita. Yo diría que el deseo, como tú bien subrayas más de una vez y muy claramente cuando sigues con tu argumentación, es bueno; es decir, es bueno el hecho de experimentar deseo. Sin deseo no hay posibilidad de vida. El deseo es la fuerza que nos empuja a vivir, es el motor. Ahora bien, dicho esto y siguiendo lo que ya sabemos: que la naturaleza humana es capaz del Bien más supremo como del Mal más aberrante, debemos decir también que el deseo puede ser tanto deseo del Bien como deseo del Mal. Entonces es tarea de la educación dirigir, canalizar el deseo en función de los valores que interesa promover y fomentar de cara a la armonía del espíritu y de la convivencia humanos. Y aquí es donde yo pienso que entra de lleno tu concepto de conciencia cristológica (que nace antes de Cristo): aquellos valores universales, aquellos que todos y todas -en todas las culturas- tenemos en común, que es obligado cultivar para la convivencia y el respeto universal en reciprocidad. Es por eso por lo que siempre me ha interesado, desde que la conozco, la labor que ha hecho y sigue haciendo el teólogo católico suizo, Hans Küng, que a través de la Fundación Ética Mundial, que él fundó -http://se.wikipedia.org/wiki/Fundación%C3%B3n_%C3%89tica_Mundial-, pretende describir los puntos en común entre las diferentes religiones del mundo y establecer un conjunto de normas que se basen en unos principios fundamentales aceptados por todas. Encontrar estos principios de común acuerdo establece las bases para el diálogo interreligioso y combate los fundamentalismos, es el principio para la convivencia en paz entre las culturas.

Pero lo que me interesó especialmente de tu teoría de la conciencia cristológica que existe antes de Cristo es precisamente -y a diferencia de cómo lo plantea Küng, que lo hace a partir de las religiones- es que tú crees que estos valores comunes los tenemos ANTES de las religiones. Y yo pienso que muy probablemente tienes razón: las religiones no son sino modos de estructurar, de organizar estos valores que sentimos como buenos para la convivencia; los valores, pues, son ANTES de que tengamos la necesidad de organizarlos y canalizarlos a través de la religión.

Así pues, vuelvo a la necesidad de educar en estos valores. Respecto a esto tú dices:

"Hemos evocado la necesidad de educar en valores y yo he expresado un cierto escepticismo debido a la necesidad de formar primero el núcleo profundo e interior de la persona, donde se expresa el deseo. Es lo que decía de la ineficacia de una catequesis, de una educación religiosa que propone valores y normas morales pero no asume la educación del deseo, no entra en diálogo con la interioridad de la persona, que habla de Dios sin desvelar interioridad, sin hacer vibrar lo más profundo del corazón. Es el primer paso de toda relación educativa."

La gran pregunta: ¿cómo educar el deseo sin prejuicios? Porque tú evocas la necesidad de educar el deseo desde la interioridad de la persona, desde antes de las religiones. Y esto es bastante difícil: me vienen a la cabeza un montón de ejemplos que se proponen la educación del deseo sin respetar lo más natural en el ser humano, una educación llena de prejuicios, que más que educar y canalizar quiere imponer lo que a saber quién ha declarado que es lo "correcto". El ámbito que da más pie para ello es el del sexo y las relaciones sexuales, cuya "educación" está llena de tabúes y desconocimiento. Pero estos prejuicios no se agotan en este campo.

En este sentido, para la educación del deseo en todos los ámbitos, nos puede servir la reflexión que tú haces concretada en la sociedad de consumo, cuando escribes:

"La educación entonces sólo puede ser un acompañamiento hecho desde una propuesta educativa que acompañe a los/las jóvenes a experimentar la profundidad de su deseo, abrir su capacidad de deseo y de felicidad a otras experiencias que aquellas ofrecidas por la sociedad de consumo. Crear unos "ecosistemas" educativos que cultiven lo que los antiguos llamaban las virtudes cardinales: la prudencia, la justicia, la fortaleza y la templanza. Pero también al mismo tiempo, la capacidad del examen de conciencia de reconocimiento de los propios límites, de la propia capacidad de hacer daño y de la posibilidad de liberarse."

Creo que la prudencia, la justicia, la fortaleza y la templanza son cuatro virtudes que podemos considerar universales y ANTES DE LAS RELIGIONES. Son lo que se llama "de sentido común", o "cordura", como diríamos en una palabra que se ha convertido mucho de la tradición catalana ("el seny"). Porque el deseo de la persona individual siempre se topa con el deseo de otra persona individual y es necesario que ningún deseo suponga violencia al de la otra. Esto nos lleva al campo ya la definición de "libertad", que a menudo ha sido cabalmente descrita como la acción que parte de la voluntad del individuo, respetando el límite donde se encuentra con la voluntad del otro (más o menos ). Es decir, la libertad -el deseo- nunca es o no puede ser ilimitada porque puede invadir el espacio de libertad del otro, deberá poner freno justo allí donde comienza el deseo del otro, y éste es el equilibrio que hay que respetar.

Hay, sin embargo, en tu carta un punto que no acabo de entender y que te pido que mires de iluminar para mí. Es cuando escribes:

"El punto crítico, la crisis que orienta el deseo hacia el bien (la vida) o hacia el mal (la muerte), es el descubrimiento del otro y de la propia finitud. Y en esta frontera puede aparecer la conciencia del mal, del poder y de hacer daño. Y que [si] el mal del otro me duele, es mal también para mí.

Hay una dialéctica entre la necesidad (el deseo del otro, el deseo de amar) y su falta (la muerte del otro, el deseo de ser amado). Esta crisis sólo se supera con la experiencia de ser amado a pesar de la muerte del otro y esto se puede vivir con la experiencia de ser perdonado, de ser salvado por el amor del otro y de poder perdonar al otro, de dar vida allí donde se ha provocado muerte."

Supongo que este "punto crítico" al que haces referencia, que es "el descubrimiento del otro", tiene que ver con eso que yo acabo de plantear: la frontera donde se cruzan los deseos propio y el del otro/a. En esta misma línea supongo que sigues diciendo que "Hay una dialéctica entre la necesidad -el deseo- del otro, el deseo de amar, y su carencia: la muerte del otro, el deseo de ser amado ". Pero no acabo de entender lo que viene a continuación: "Esta crisis sólo se supera con la experiencia de ser amado a pesar de la muerte del otro y esto se puede vivir con la experiencia de ser perdonado, de ser salvado por el amor del otro... ". Es, sobre todo, eso que he resaltado en negrita lo que no entiendo, porque con la desaparición del otro (con la muerte del otro) no puede haber posibilidad de experimentar su perdón, su redención, a no ser que te refieras al caso de una muerte que ocurre precisamente como acto de amor al otro, como es el caso de la mitología cristiana (Cristo que muere por amor a la criatura humana). Pero estamos hablando de la educación en valores ANTES de las religiones. Si me lo aclaras te lo agradeceré.

Y aquí lo dejo, Xec.

Un fuerte abrazo,

Anna