CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

  • Anna Rossell con Francesc Cornadó, Recital poético, Badasía, abril 2014

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (22-02-2015) /

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (22-02-2015)

Català (Versión española a continuación)

El Masnou, 22-02-2015

*

Estimat Xec,

ja fa massa temps que el fil de la nostra correspondència reflexiva ha quedat interromput pels canvis que la teva vida ha experimentat darrerament: primer les teves merescudes i necessàries vacances a casa teva, a Ciutadella, després la teva estada sabàtica de tres mesos a Roma i des de mitjans de desembre el teu nou destí África, Duékoué, un lloc on encara no havies estat mai, per bé que sí que coneixies Costa d’Ivori dels teus primers anys africans. Però d’això ja fa molts anys, i ara has aterrat a una població desconeguda i en un projecte ben diferent del que t’havia ocupat tant de temps a Conakry. Allò era una ciutat gran, la població on ara ets deu ser força més petita, l’ambient d’ara és rural, mentre que el de Conakry era tot un altre món. Aquí fas de tresorer, allà eres una mena de factòtum, tot plegat reclama temps de digestió i d’adaptació...

En els nostres sovintejats correus t’he parlat d’un curs en què em vaig inscriure, que organitza Cristianisme i Justícia, que té una duració de vuit sessions d’una hora i mitja i que duu per títol: “El ‘descentrament’ vers els petits, pobres i marginats en les diverses tradicions espirituals”. Com et vaig avançar, vaig pensar que alguns dels textos que ens han lliurat en aquest curs ens podia servir per seguir filant les nostres reflexions, donat que la temàtica ens interessa tant a tu com a mi, perquè se centra en allò a què els dos sempre tornem: en L’ALTRE/A.

El curs es presentava amb aquestes paraules:

“Tota tradició religiosa porta els fidels a un triple descentrament del jo: vers l’Absolut, vers el germà i vers la natura. En la primacia del «proïsme» hi ha una atenció particular als més necessitats de la societat, més petits, pobres i marginats, des del clam per la justícia o des del sentiment de compassió. La comunió amb el pobre esdevé una veritable mística i posa el creient en un camí de despossessió interior i d’infància espiritual. En el curs veurem com viuen aquest descentrament el cristianisme, l’islam, l’hinduisme i el budisme. »

Curs a càrrec de Jaume Flaquer (Islam), Josep Giménez (Cristianisme) i Xavier Melloni (Hinduisme i Budisme).

Ja et deus imaginar què va ser el que més atractiu em resultava d’aquest curs: vaig sentir curiositat per saber fins a quin punt podem parlar de valors universals, confluents, en les diverses religions que estudiaríem. Ja saps que tendeixo a pensar que només aquests valors universals, tant en el camp religiós-moral com laic-ètic-legal, ens poden servir de base comuna per al respecte i l’enteniment dels pobles i les cultures del món. De fet, en això estàvem quan varem deixar el fil reflexiu en suspensió: li donàvem voltes al teu concepte de “consciència cristològica” que remet a uns valors “cristians” abans de Crist, uns valors que tindríem suposadament totes les cultures en comú, uns valors universals, existents abans de qualsevol religió, abans de ser canalitzats per qualsevol religió.

Com també et deus poder imaginar, vuit sessions són massa poques com per poder dir que ara sóc més capaç de parlar de valors en comú entre aquestes religions que abans del curs (demà tenim l’ùltima sessió). Me n’adono que em caldria aprofundir molt més per parlar amb un mínim d’autoritat sobre el tema. Però el curs m’ha obert interrogants, que no és poc. I penso que els textos que ens han lliurat com a exemples –tant en Jaume Flaquer (especialista en Islam) com en Xavier Melloni (que va presentar l’hinduisme i el budisme) ho van fer a partir de textos- alguna cosa diuen per sí mateixos. El que més curiositat em despertava era l’hinduisme-budisme, segurament perquè en aquest tema sóc encara més ignorant que en l’àmbit de l’Islam.

Una de les conclusions que crec haver-ne tret fins ara és que tant l’Islam com l’hinduisme-budisme desprenen una concepció global del món, sobre tot aquest últim, i no tant el cristianisme. És a dir, la religió i l’organització social estan íntimament lligades i l’una no s’entén sense l’altra.

Començaré, doncs, amb l’hinduisme:

Diuen que una paraula clau de l’hinduisme i del budisme es DHARMA, que ve a significar, “llei”, “ordre” (en el sentit d’ordre còsmic) i aquest ordre existeix en un sentit fractal: és a dir: l’ordre de la totalitat de l’univers es reprodueix en cada element de la mateixa manera. Aquest concepte central té repercussió en tots els àmbits de la vida, en tot el pensament hinduista i budista, perquè d’aquí se’n deriven molts altres eixos de la seva mirada cap al món. Per exemple, que la idea de l’aïllament és absurda: tots els elements de l’univers són interdependents: si en toco un, això té conseqüències sobre l’altre o els altres. El que em succeeix a mi li succeeix a l’altre/a. I aquesta afirmació –dita d’aquesta manera- ens porta l’eco de les paraules del Nou Testament: “Tot el que feu pels meus germans m’ho esteu fent a mi” (Mt 22:36-40). La seva concepció del món és cosmocèntrica.

Així doncs, si traslladem aquesta idea al tema del curs, no ens ha d’estranyar que trobem textos religiosos que, de manera semblant als del Nou Testament, parlin de distribució equitativa i de no-violència:

“276 La conseqüència real de la distribució equitativa és que cada persona tingui allò necessari, i res més que allò necessari, per satisfer totes les seves necessitats naturals. Per exemple, si una persona només necessita un quart de quilo de farina per al seu pa i una altra en necessita un quilo les dues haurien d’estar en condicions de satisfer les respectives necessitats. Per tal de posar en pràctica aquest ideal cal reconstruir tot l’ordre social. Una societat basada en la no violència no pot alimentar cap altre ideal. És possible que no siguem capaços d’assolir aquesta meta, però hem de tenir-la en ment i esforçar-nos sens treva per apropar-nos a ella. En la mesura en què avancem cap a aquest objectiu trobarem satisfacció i felicitat i contribuirem a fer realitat una societat no violenta.

Considerem ara de quina maner és possible fer una distribució equitativa mitjançant la no-violència. Per a la persona que ha fet d’aquest ideal una part del seu ésser, el primer pas en aquesta direcció consisteix a produir els canvis necessaris en la seva vida personal. Reduirà les seves necessitats al mínim, tenint present la pobresa de la Índia. Els seus guanys estaran lliures de tota sospita de manca d’honradesa. Renunciarà al desig d’especulació. La seva llar serà coherent amb el seu nou mode de vida. Exercirà l’autodomini en totes les esferes de la vida. Quan haurà fet tot el possible en la seva pròpia vida, llavors, i només llavors, estarà en condicions d’anunciar aquest ideal entre els seus companys i veïns.

De fet, aquesta doctrina de la distribució equitativa ha de basar-se en la doctrina segons la qual els propietaris són mers administradors de la riquesa supèrflua que posseeixen, perquè, d’acord amb aquesta doctrina, no han de posseir ni una rúpia més que els seus veïns. Com aconseguir això? De manera no violenta? O caldria desposseir els rics de les seves pertinences? Per tal de poder-ho dur a terme caldria recórrer, òbviament, a la violència. Però aquesta acció violenta no pot beneficiar la societat, que s’empobriria perquè perdria els dons d’una persona que sap com acumular riquesa. Per tant, el camí no violent és, òbviament, superior. El ric quedarà en possessió de la seva riquesa, de la qual usarà allò que raonablement li demanin les seves necessitats personals, i actuarà com a administrador de la resta per tal que sigui utilitzada per la societat. En aquesta argumentació es dóna per suposada la honradesa de l’administrador.

Tanmateix, si, malgrat fer el màxim esforç, els rics no esdevenen guardians dels pobres en el vertader sentit de la paraula, i aquests es troben cada cop més reduïts i moren de fam, què cal fer? Tot mirant de trobar una solució a aquest problema he descobert que la no col·laboració no violenta i la desobediència civil són els medis correctes i infalibles. Els rics no poden acumular riqueses sense la col·laboració social dels pobres. Si aquest convenciment penetrés i es propagués entre els pobres, aquests es farien forts i aprendrien a alliberar-se per mitjans no violents de les aclaparadores desigualtats que els han conduït gairebé a la mort per inanició”.

-Harijan, 35 d’agost de 1940, p. 260 (Traducció del text espanyol d’Anna Rossell)

I aquí s’acaba el fragment del text que ens va lliurar en Xavier Melloni. Així a primera vista, em sembla que té un esperit tan cristià com un text cristià. Aquest text, però, té la peculiaritat que fins i tot dóna instruccions a nivell pràctic de com cal actuar: Els rics com a gestors de les pertinences que no necessiten ells, de cara als pobres..., l’actitut de la desobediència civil i la no col·laboració com a consells de cara a canviar situacions de desordre i injustícia social... . No acabo de veure, però, com els pobres es poden “fer forts” davant dels rics i “alliberar-se per mitjans no violents de les aclaparadores desigualtats...”.

El que m’agrada molt de la filosofia hinduista és la conclusió que ens donava en Xavier Melloni: L’actuació neix de la visió [del món], no de l’obligació. Això em fa pensar que l’hinduisme segurament no deu tenir manaments, però no ho sé del cert.

I aquí et deixo el fil, Marquès,

Una molt forta abraçada,

Anna

*

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (23-02-2015), Traducción al español de Anna Rossell (con excepción del texto hinduista)

El Masnou, 22-02-2015

Querido Xec,

ya hace demasiado tiempo que el hilo de nuestra correspondencia reflexiva ha quedado interrumpido por los cambios que tu vida ha experimentado últimamente: primero tus merecidas y necesarias vacaciones en tu casa, en Ciutadella, después tu estancia sabática de tres meses en Roma y desde mediados de diciembre tu nuevo destino en África, Duékoué, un lugar donde todavía no habías estado nunca, aunque sí conocías Costa de Marfil de tus primeros años africanos. Pero de eso hace ya muchos años, y ahora has aterrizado en una población desconocida y en un proyecto muy diferente de lo que te había ocupado tanto tiempo en Conakry. Aquello era una ciudad grande, la población donde ahora estás debe de ser bastante más pequeña, el ambiente de ahora es rural, mientras que el de Conakry era un mundo muy distinto. Aquí haces de tesorero, allí eras una especie de factótum, todo ello reclama tiempo de digestión y de adaptación...

En nuestros frecuentes correos te he hablado de un curso en el que me inscribí, que organiza Cristianismo y Justicia, que tiene una duración de ocho sesiones de una hora y media y que lleva por título: "El 'descentramiento' hacia los pequeños, pobres y marginados en las diversas tradiciones espirituales". Como ya te avancé, pensé que algunos de los textos que nos han entregado en este curso nos podía servir para seguir hilando nuestras reflexiones, dado que la temática nos interesa tanto a ti como a mí, porque se centra en aquello a lo que los dos siempre volvemos: en EL/LA OTRO/A.

El curso se presentaba con estas palabras:
"Toda tradición religiosa lleva a los fieles a un triple descentramiento del yo: hacia el Absoluto, hacia el hermano y hacia la naturaleza. En la primacía del «prójimo» hay una atención particular a los más necesitados de la sociedad, los más pequeños, pobres y marginados, desde el clamor por la justicia o desde el sentimiento de compasión. La comunión con el pobre se convierte en una verdadera mística y pone al creyente en un camino de despojo interior y de infancia espiritual. En el curso veremos cómo viven este descentramiento el cristianismo, el islam, el hinduismo y el budismo.»

Curso a cargo de Jaume Flaquer (Islam), Josep Giménez (Cristianismo) y Javier Melloni (Hinduismo y Budismo).

Ya te debes imaginar qué fue lo que más me atraía de este curso: sentí curiosidad por saber hasta qué punto podemos hablar de valores universales, confluyentes, en las diversas religiones que estudiaríamos. Ya sabes que tiendo a pensar que sólo estos valores universales, tanto en el campo religioso-moral como laico-ético-legal, nos pueden servir de base común para el respeto y el entendimiento de los pueblos y las culturas del mundo. De hecho, en eso estábamos cuando dejamos el hilo reflexivo en suspenso: le dábamos vueltas a tu concepto de "conciencia cristológica", que remite a unos valores "cristianos" antes de Cristo, unos valores que tendríamos supuestamente todas las culturas en común, unos valores universales, existentes antes de cualquier religión, antes de ser canalizados por cualquier religión.

Como también debes imaginar, ocho sesiones son demasiado pocas como para poder decir que ahora soy más capaz de hablar de valores en común entre estas religiones que antes del curso (mañana tenemos la ultima sesión). Me doy cuenta de que debería profundizar mucho más para hablar con un mínimo de autoridad sobre el tema. Pero el curso me ha abierto interrogantes, que no es poco. Y pienso que los textos que nos han entregado como ejemplos -tanto Jaume Flaquer (especialista en Islam) como Javier Melloni (que presentó el hinduismo y el budismo) lo hicieron a partir de textos- algo dicen por sí mismos. La que más curiosidad me despertaba era la parte correspondiente al hinduismo-budismo, seguramente porque en este tema soy aún más ignorante que en el ámbito del Islam.

Una de las conclusiones que creo haber sacado hasta ahora es que tanto el Islam como el hinduismo-budismo desprenden una concepción global del mundo, sobre todo este último, y no tanto el cristianismo. Es decir, la religión y la organización social están íntimamente ligadas y una no se entiende sin la otra.

Empezaré, pues, con el hinduismo:

Dicen que una palabra clave del hinduismo y del budismo es DHARMA, que viene a significar, "ley", "orden" (en el sentido de orden cósmico) y este orden existe en un sentido fractal: es decir: el orden de la totalidad del universo se reproduce en cada elemento de la misma manera. Este concepto central tiene repercusión en todos los ámbitos de la vida, en todo el pensamiento hinduista y budista, porque de aquí se derivan muchos otros ejes de su mirada hacia el mundo. Por ejemplo, que la idea del aislamiento es absurda: todos los elementos del universo son interdependientes: si toco uno, esto tiene consecuencias sobre el otro o los otros. Lo que me sucede a mí le sucede al otro/a. Y esta afirmación -dicha de esta manera- nos trae el eco de las palabras del Nuevo Testamento: "Todo lo que hagáis por mis hermanos me lo estáis haciendo a mí" (Mt 22: 36-40). Su concepción del mundo es cosmocèntrica.

Así pues, si trasladamos esta idea al tema del curso, no es de extrañar que encontremos textos religiosos que, de manera similar a los del Nuevo Testamento, hablen de distribución equitativa y de no violencia:

"276 La consecuencia real de la distribución equitativa es que cada persona tenga lo necesario, y nada más que lo necesario, para satisfacer todas sus necesidades naturales. Por ejemplo, si una persona sólo necesita un cuarto de kilo de harina para su pan y otra necesita un kilo, ambas deberían estar en condiciones de satisfacer las respectivas necesidades. Para poner en práctica este ideal hay que reconstruir todo el orden social. Una sociedad basada en la no violencia no puede alimentar ningún otro ideal. Es posible que no seamos capaces de alcanzar esta meta, pero debemos tenerla en mente y esforzarnos incesantemente para acercarse a ella. En la medida en que avanzamos hacia este objetivo encontraremos satisfacción y felicidad y contribuiremos a hacer realidad una sociedad no violenta.
Consideremos ahora de qué manera es posible realizar una distribución equitativa mediante la no-violencia. Para la persona que ha hecho de este ideal una parte de su ser, el primer paso en esta dirección consiste en producir los cambios necesarios en su vida personal. Reducirá sus necesidades al mínimo, teniendo presente la pobreza de la India. Sus ganancias estarán libres de toda sospecha de falta de honradez. Renunciará al deseo de especulación. Su residencia será coherente con su nuevo modo de vida. Ejercerá el autodominio en todas las esferas de la vida. Cuando haya hecho todo lo posible en su propia vida, entonces, y sólo entonces, estará en condiciones de anunciar este ideal entre sus compañeros y vecinos.
De hecho, esta doctrina de la distribución equitativa ha de basarse en la doctrina según la cual los propietarios son meros administradores de la riqueza superflua que poseen, porque, de acuerdo con esta doctrina, no deben poseer ni una rupia más que sus vecinos. ¿Cómo conseguir esto? ¿De un modo no violento? ¿O habría que despojar a los ricos de sus pertenencias? Para llevar esto a cabo habría que recurrir, obviamente, a la violencia. Pero esta acción violenta no puede beneficiar a la sociedad, que se empobrecería porque perdería los dones de una persona que sabe cómo acumular riqueza. Por lo tanto, el camino no violento es, obviamente, superior. El rico quedará en posesión de su riqueza, de la que usará lo que razonablemente le pidan sus necesidades personales, y actuará como administrador del resto para que sea utilizado por la sociedad. En esta argumentación se da por supuesta la honradez del administrador.
Sin embargo, si, a pesar de hacer el máximo esfuerzo, los ricos no se convierten en guardianes de los pobres en el verdadero sentido de la palabra, y estos se encuentran cada vez más aplastados y mueren de hambre, ¿qué hay que hacer? Tratando de hallar una solución a este problema he descubierto que la no colaboración no violenta y la desobediencia civil son los medios correctos y infalibles. Los ricos no pueden acumular riquezas sin la colaboración social de los pobres. Si este convencimiento penetrara y se propagara entre los pobres, éstos se harían fuertes y aprenderían a liberarse por medios no violentos de las abrumadoras desigualdades que les han llevado al borde de la muerte por inanición ".

-Harijan, 35 de agosto de 1940, p. 260 (Traducción del texto español de Anna Rossell)

Y aquí se acaba el fragmento del texto que nos entregó Javier Melloni. Así a primera vista, me parece que tiene un espíritu tan cristiano como un texto cristiano. Este texto, sin embargo, tiene la peculiaridad de que incluso da instrucciones a nivel práctico de cómo actuar: Los ricos como gestores de las pertenencias que no necesitan ellos, de cara a los pobres..., la actitud de la desobediencia civil y la no colaboración como consejos de cara a cambiar situaciones de desorden e injusticia social.... Sin embargo no acabo de ver claro cómo los pobres se pueden "hacer fuertes" ante los ricos y "liberarse por medios no violentos de las abrumadoras desigualdades...".

Lo que me gusta mucho de la filosofía hinduista es la conclusión que nos daba Xavier Melloni: La actuación nace de la visión [del mundo], no de la obligación. Esto me hace pensar que el hinduismo seguramente no tendrá mandamientos, pero no lo sé a ciencia cierta.

Y aquí te dejo el hilo, Marqués,

Un abrazo muy fuerte,

Anna

Etiquetas: