CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL, 11-10-2015 /

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL, 11-10-2015

Original català (Versión española a continuación)

Duékoué (Costa d'Ivori), 11 octubre 2015

És veritat que és impossible militar en totes les causes justes i és bo que hi hagi organismes especialitzats en causes concretes o en un sector de les múltiples dimensions de la dignitat humana, de la justícia i de la llibertat.

L’absència de sensibilitat per algunes causes concretes o la necessitat d’una forta presència mediàtica perquè esdevinguin causa d’indignació més enllà de les fronteres dels que pateixen la injustícia, juntament amb el fet que la militància per una causa es manifesti en posicions contràries, em fa pensar que ens manca una referència comuna per analitzar les problemàtiques i donar respostes.

La primera afirmació és el que dius en la teva darrera carta “Lamentablement poques vegades la gent surt en massa al carrer, indignada, per qüestions que no l’afecten directament”. La primera indignació és la que toca la pròpia butxaca, el propi carrer, barri... i el camp de la indignació s’eixampla en la mesura de la sensibilitat de la persona. Alguns no aniran més enllà dels seus nassos, d’altres, més enllà de la porta de casa seva... I, com que és una qüestió de sensibilitat, hi jugarà també la sensibilitat ideològica de les persones, sovint molt influenciada pels mitjans de comunicació, per la pròpia cultura o la pròpia història.

El primer límit a la capacitat d’indignació pot ser una manifestació de la tendència egocèntrica de la natura humana, reforçada per l’individualisme liberal que tendeix a reduir la declaració universal dels drets humans a la declaració absoluta dels meus drets.

L’altre element, em sembla, és la polarització de la defensa dels drets humans. Per posar un exemple cridaner: en nom del dret a la vida uns i unes s’indignen per causa de l’avortament i d’altres pel no reconeixement del dret a decidir del que passa en el propi cos.

Hi ha una polarització ideològica que manifesta una incapacitat a tenir una visió global i integral de la natura humana i de la seva dignitat. El referent ètic que hauria de permetre un debat serè i constructiu sembla no existir.

Malgrat la disponibilitat d’informació, ens manca una visió global de la realitat del nostre món i, en conseqüència, d’allò que hauria de ser la indignació fonamental. Això demanda una visió del destí de la condició humana, del sentit de ser poble i, més enllà, de ser humanitat: per poder anar més enllà de la indignació davant les polítiques d’austeritat dels estats occidentals, per anar més enllà de l’emoció provocada per una forta mediatització d’un esdeveniment, d’una crisi o d’una situació concreta.

No hi ha tampoc una visió integral del que significa humanitat, un fonament transversal que sostingui el que anomenem els drets fonamentals de la persona humanaL’obligació moral de fraternitat universal, de solidaritat mundial, no s’imposa; no hi ha cap govern que pugui donar-se el dret d’imposar la utopia comunista (o la utopia evangèlica),aquesta és la tasca de la cultura, de la religió, de la filosofia i justament són els sectors que el liberalisme econòmic i la cultura del consum i del creixement sense límits volen deixar de banda. El repte és desvetllar la sensibilitat d’una consciència que no es deixi divertir per la satisfacció de les pròpies necessitats i l’expressió dels seus drets. Una consciència capaç de commoure’s, de compatir de tenir cor davant del sofriment de l’altre, de qualsevol altre. Si no és la guerra, són els murs de separació i la perpetuació dels drets de conquesta.

Al mateix temps cal una consciència crítica. Això vol dir capaç de discernir. I per discernir no n’hi ha prou amb la sensibilitat desvetllada per una bona campanya publicitària. Les causes per a les que lluitar i els mitjans per a la lluita no poden ser el fruit d’una reacció emocional. El que els mitjans de comunicació ens ofereixen no respon als criteris dels valors de la persona sinó als criteris “d’actualitat”. L’exemple és d’aquest dies. Tres morts a Jerusalem passen al davant de les desenes de morts a Nigèria, al Txad... perquè son massa quotidians i cansen, ara ja cal que siguin centenes o que hi hagi algun ciutadà de pell blanca per passar a les notícies.

La visió al darrera d’una campanya de sensibilització o d’indignació no sempre és evident i l’emoció anul•la la reflexió. Es dóna per fet que el valor fonamental s’expressa en pràctiques concretes, negant d’entrada a tota altra visió el dret d’expressar el valor fonamental. Així el desenvolupament vol dir llibertat per al capital, mercat financer sense límits... el valor del treball i de la cultura és el mercat que el decideix... Les necessitats són massa immediates i la utopia massa lenta, massa lluny. L’egocentrisme, d’immediatesa, la manca de fonament profund i transcendental a les opcions polítiques i econòmiques deriven, potser, d’una manca d’esperança, d’una manca d’horitzó, d’una fe que fa veure i viure el present com una promesa de futur, que arrela la convicció profunda que la història continua i que avança vers al seu acompliment. I per això hi ha raons per a la lluita, per a la solidaritat, hi ha lloc per creure que les injustícies poden ser vençudes i que ho seran.

Des de la fe cristiana aquesta esperança s’il•lumina per un fet i una promesa. El fet és la mort en creu i la resurrecció de Jesús de Nazaret, i la promesa és l’acompliment de la història i de cada persona per l’Amor de Déu. Molts cristians i molta gent de bona voluntat estem comprenent de nou aquest misteri (misteri en el sentit religiós del concepte), no com un coratge per a la resignació, una arma a les mans dels poderosos per apaivagar el clam dels que sofreixen la injustícia amb la promesa d’un cel. Estem redescobrint la força històrica, solidària i transformadora d’aquesta esperança. Trobar el sentit últim de la història és conèixer i fer experiència del camí que la història està fent.

L’esperança esdevé consciència crítica que permet situar el mal, el sofriment, no com una fatalitat sinó com una realitat a combatre, que dóna lloc a obrir el cor a la solidaritat amb el que pateix. Un grau de llibertat, d’opció fonamental capaç d’inserir la justa indignació per la frustració de les meves necessitats bàsiques en un conjunt molt més ample, que és la frustració per la no satisfacció del drets de la persona per part de la majoria de la població mundial.

Hi ha una veritat en el discurs de les velles mares que diuen al seu fill: "No et queixis del que tens per menjar, que hi ha molta gent que passa gana i ben bé gaudeix del teu plat. Això ha servit per crear resignació, mentre els que retallen la qualitat del plat del fill que es queixa engreixen les seves butxaques. La compassió i la misericòrdia obren la consciència als interrogants que poden engendrar canvis de comportament i sobretot la necessitat d’expressar la solidaritat universal fins i tot quan es vota el parlament i es denuncien les polítiques econòmiques dels estats del benestar. S’ha de remoure la consciència, no només el sentiment. El discurs de l’Església costa d’entendre perquè l’espera és d’un sí o d’un no a algunes qüestions, i l’Església en el seu discurs no vol caure en la trampa de la resposta immediata i de la tireta. Una de les raons d’aquest que podríem anomenar “egoisme humanitari” i que...

(La carta resta inacabada)

*

*

Traducción al español de Anna Rossell

CORRESPONDENCIA CHEQUE MARQUÉS-ANNA ROSSELL

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO CHEQUE MARQUÉS A ANNA ROSELL, 11-10-2015

Duékoué (Costa de Marfil), 11 de octubre 2015

Es verdad que es imposible militar en todas las causas justas y es bueno que haya organismos especializados en causas concretas o en un sector de las múltiples dimensiones de la dignidad humana, de la justicia y de la libertad. La ausencia de sensibilidad por algunas causas concretas o la necesidad de una fuerte presencia mediática para que se conviertan en causa de indignación más allá de las fronteras de los que sufren la injusticia, junto con el hecho de que la militancia por una causa se manifieste en posiciones contrarias, me hace pensar que nos falta una referencia común para analizar las problemáticas y dar respuestas.

La primera afirmación es lo que dices en tu última carta "Lamentablemente pocas veces la gente sale en masa a la calle, indignada, por cuestiones que no le afectan directamente". La primera indignación es la que toca el propio bolsillo, la propia calle, el propio barrio... y el campo de la indignación se ensancha según la sensibilidad de la persona. Algunos no irán más allá de sus narices, otros, más allá de la puerta de su casa... Y, como es una cuestión de sensibilidad, jugará también su papel la sensibilidad ideológica de las personas, a menudo muy influenciada por los medios de comunicación, por la propia cultura o la propia historia.

El primer límite a la capacidad de indignación puede ser una manifestación de la tendencia egocéntrica de la naturaleza humana, reforzada por el individualismo liberal que tiende a reducir la declaración universal de los derechos humanos en la declaración absoluta de mis derechos. El otro elemento, creo, es la polarización de la defensa de los derechos humanos. Por poner un ejemplo llamativo: en nombre del derecho a la vida unos y unas se indignan por causa del aborto y otros por el no reconocimiento del derecho a decidir lo que pasa en el propio cuerpo.

Hay una polarización ideológica que manifiesta una incapacidad a tener una visión global e integral de la naturaleza humana y de su dignidad. El referente ético que debería permitir un debate sereno y constructivo parece no existir.

A pesar de la disponibilidad de información, nos falta una visión global de la realidad de nuestro mundo y, en consecuencia, de lo que debería ser la indignación fundamental. Esto demanda una visión del destino de la condición humana, del sentido de ser pueblo y, más allá, de ser humanidad: para poder ir más allá de la indignación ante las políticas de austeridad de los estados occidentales, para ir más allá de la emoción provocada por una fuerte mediatización de un acontecimiento, de una crisis o de una situación concreta. No hay tampoco una visión integral de lo que significa humanidad, un fundamento transversal que sostenga lo que llamamos los derechos fundamentales de la persona humana.

La obligación moral de fraternidad universal, de solidaridad mundial, no se impone; no hay ningún gobierno que pueda darse el derecho de imponer la utopía comunista (o la utopía evangélica), ésta es la tarea de la cultura, de la religión, de la filosofía, y justamente estos son los sectores que el liberalismo económico y la cultura del consumo y del crecimiento sin límites quieren dejar de lado. El reto es despertar la sensibilidad de una conciencia que no se deje divertir por la satisfacción de las propias necesidades y la expresión de sus derechos. Una conciencia capaz de conmoverse, de compartir, de tener corazón ante el sufrimiento del otro, de cualquier otro. Si no es la guerra, son los muros de separación y la perpetuación de los derechos de conquista.

Al mismo tiempo necesitamos una conciencia crítica. Esto significa capacidad de discernir. Y para discernir no basta con la sensibilidad despertada por una buena campaña publicitaria. Las causas por las que luchar y los medios para la lucha no pueden ser el fruto de una reacción emocional. Lo que los medios de comunicación nos ofrecen no responde a los criterios de los valores de la persona sino a los criterios "de actualidad". El ejemplo de estos días: Tres muertos en Jerusalén pasan por delante de las decenas de muertos en Nigeria, Chad... porque estos últimos son demasiado cotidianos y cansan, ahora ya es necesario que sean centenas o que haya algún ciudadano de piel blanca para pasar a las noticias.

La visión detrás de una campaña de sensibilización o de indignación no siempre es evidente y la emoción anula la reflexión. Se da por hecho que el valor fundamental se expresa en prácticas concretas, negando de entrada a toda otra visión el derecho a expresar el valor fundamental. Así el desarrollo significa libertad para el capital, mercado financiero sin límites... el valor del trabajo y de la cultura es el mercado el que lo decide...

Las necesidades son demasiado inmediatas y la utopía demasiado lenta, está demasiado lejos. El egocentrismo, la inmediatez, la falta de fundamento profundo y trascendental a las opciones políticas y económicas derivan, tal vez, de una falta de esperanza, de una falta de horizonte, de una fe que hace ver y vivir el presente como una promesa de futuro, que arraiga la convicción profunda de que la historia continúa y que avanza hacia su desempeño. Y por eso hay razones para la lucha, para la solidaridad, hay lugar para creer que las injusticias pueden ser vencidas y que lo serán.

Desde la fe cristiana esta esperanza se ilumina por un hecho y una promesa. El hecho es la muerte en cruz y la resurrección de Jesús de Nazaret, y la promesa es el cumplimiento de la historia y de cada persona por el Amor de Dios. Muchos cristianos y mucha gente de buena voluntad estamos comprendiendo de nuevo este misterio (misterio en el sentido religioso del concepto), no como un valor para la resignación, como un arma en manos de los poderosos para apaciguar el clamor de los que sufren la injusticia con la promesa de un cielo. Estamos redescubriendo la fuerza histórica, solidaria y transformadora de esta esperanza. Encontrar el sentido último de la historia es conocer y vivir la experiencia d,el camino que la historia está haciendo. La esperanza se convierte en conciencia crítica que permite situar el mal, el sufrimiento, no como una fatalidad sino como una realidad a combatir, que da lugar a abrir el corazón a la solidaridad con el que sufre. Un grado de libertad, de opción fundamental capaz de insertar la justa indignación por la frustración de mis necesidades básicas en un conjunto mucho más amplio, que es la frustración por la no satisfacción de los derechos de la persona por parte de la mayoría de la población mundial.

Hay una verdad en el discurso de las viejas madres que dicen a su hijo "No te quejes de lo que tienes para comer; hay mucha gente que pasa hambre y disfruta bien de tu plato. Esto ha servido para crear resignación, mientras los que recortan la calidad del plato del hijo que se queja engordan sus bolsillos.

La compasión y la misericordia abren la conciencia a los interrogantes que pueden engendrar cambios de comportamiento y sobre todo la necesidad de expresar la solidaridad universal incluso cuando se vota el parlamento y se denuncian las políticas económicas de los estados del bienestar.

Se debe remover la conciencia, no sólo el sentimiento.

El discurso de la Iglesia cuesta de entender porque la espera es de un sí o un no a algunas cuestiones, y la Iglesia en su discurso no quiere caer en la trampa de la respuesta inmediata y de la tirita .

Una de las razones de lo que podríamos llamar "egoísmo humanitario" y que ...

(La carta está inacabada)