L’ÈXIT DE VENDES DEL DARRER SANT JORDI

  • Portada de la novel·la "La filla del capità Groc"

    Portada de la novel·la "La filla del capità Groc"

Víctor Amela

La filla del capità Groc

Ed. Planeta, Barcelona, ​​2016, 420 pàgs.

per Anna Rossell

Algú ha escrit que La filla del capità Groc és el relat d’un episodi de la primera guerra carlista “vist a través dels ulls d’una nena”. Res més lluny de la realitat. Aquests errors es donen quan aquest algú, sense haver llegit la novel·la, en fa pretesament un resum deixant-se portar pel títol. Certament, el títol porta a engany i corrobora la impressió que el bon lector –el lector crític- s’endu de la lectura. Clarament el títol s’ha triat per captar l’atenció del possible comprador del llibre suggerint una idea que no es correspon amb el contingut. Perquè la filla del capità Groc és per al seu pare, protagonista de la novel·la, evidentment el personatge més entranyable, però objectivament és senzillament un personatge més.

Dividida en dues parts, Víctor Amela (Barcelona, 1960), periodista i novel·lista, narra un episodi de la primera guerra carlista a la comarca del Mestrat, centrada en el carismàtic personatge històric de Tomàs Penarrocha, de sobrenom El Groc pel color panotxa dels seus cabells, fill del poble de Forcall, on va esdevenir un mite, encara viu. La història relata tres anys i mig d’una guerra que, després de la derrota de les tropes del general carlí Ramon Cabrera, l’any 1840, Penarrocha va seguir mantenint recolzat per un grapat d’homes fidels a la seva causa conservadora –Déu, Pàtria i Rei- contra els isabelins, defensors de la constitució liberal del 1837, liderats pel general Joan de Villalonga.

Tal com ens explica Amela a l’Epíleg de l’autor sobre si mateix (Barcelona, novembre de 2015), els avantpassats del qual provenen de Forcall (Maestrat), ell va concebre la novel·la quan un nen forcallà va despertar el seu interès en parlar-li d’El Groc i pel fet que va saber que ell mateix era nét de Pep lo Bo, un dels personatges principals de la història, fill del “desè i últim dels seus fills, dit Víctor Amela”. El llibre, doncs, és fruit d’una disposició a la recerca autobiogràfica que convergeix, per atzar però sortosament en tant que ofereix material èpic, amb un període de la nostra Història que conjumina ingredients atractius tant per a l’autor com per als lectors. Sobretot quan encara ressonava el merescut èxit de Victus d’Albert Sánchez Piñol sobre la Guerra de Successió a Catalunya, aprofitar-ne l’avinentesa per prosseguir el fil dels esdeveniments, ara els del període 1840-1844, podia resultar seductor i assegurar-ne la bona acollida. Tanmateix, el que probablement es va pensar com un avantatge es gira en la seva contra. Perquè voluntàriament o involuntària el lector se sent empès a comparar-les, convidat també per l’aparell formal amb què el propi Amela presenta el llibre. Com en el cas de Victus, Amela acompanya el text del mapa on s’ubica l’acció, d’una relació dels personatges reals i d’una bibliografia en què pretén basar la seva documentació, algunes vegades de dubtosa justificació. La novel·la de Víctor Amela no té la consistència ni l’interès de Victus. La trama gira entorn de Penarrocha i dels seus fidels amics, i és gairebé sempre des de la perspectiva carlina que vivim els fets bèl·lics, per bé que la veu omniscient en sigui la narradora i deixi entreveure de tant en tant, per compensar, la crueltat exercida pel bàndol carlí contra els isabelins, gent sense principis i àvida de poder. Els fets no es presenten mai en perspectiva i s’esgoten en l’anècdota. El gruix de la novel·la –tota la seva primera part, capítols 1 al 48- està dedicat fonamentalment a narrar els episodis de l’obstinada lluita a mort del carlí, que, ferotge amb l’enemic i tendre amb les criatures, sap guanyar-se reputació d’heroi invencible per la seva intel·ligència natural i la seva valentia i honradesa. El fet que acabi assassinat per la traïció d’alguns dels seus accentua encara la seva heroïcitat i contribueix a la justificació del mite. La segona part –capítols 49 al 52-, que extreu sinòpticament la moralitat dels fets sagnants que hem vist a la primera i pretén compensar sobtadament la parcialitat anterior, esdevé, com un deus ex machina teatral, una apologia pacifista.

Seria injust no destacar els aspectes positius de la novel·la, que en té: La filla del capità Groc és un llibre de prosa fluïda i ben escrit; especialment remarcable és el català de la franja que parlen els seus protagonistes, que és un goig de llegir. També els personatges estan ben construïts, són versemblants i tenen la seva justificació, tret d’un –el suís buscador de tresors-, que no encaixa en absolut en la trama i desentona. Però aquestes qualitats no fan una novel·la tan destacable com per haver rebut el Premi Ramon Llull 2016 i haver estat un dels llibres més venuts de Sant Jordi aquest any. Ja sabem que les vendes són fruit d’una publicitat estratègica i res tenen a veure amb la literatura.

© Anna Rossell

(Publicat a Núvol, 28 d'abril 2016: http://www.nuvol.com/critica/lexit-de-vendes-del-darrer-sant-jordi/)

Etiquetas: 

Añadir nuevo comentario

Plain text

  • No se permiten etiquetas HTML.
  • Las direcciones de las páginas web y las de correo se convierten en enlaces automáticamente.
  • Saltos automáticos de líneas y de párrafos.
CAPTCHA
Esta pregunta es para comprobar si usted es un visitante humano y prevenir envíos de spam automatizado.
8 + 12 =
Resuelva este simple problema matemático y escriba la solución; por ejemplo: Para 1+3, escriba 4.