CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (22-01-2026)

Cotonou gener 2026

Quan vaig començar a llegir L’escola de l’ànima d’en JM Esquirol, fa uns quants mesos, la lectura dels primers capítols que parlen de l’escola com d’una escola de l’ànima em va inspirar amb els educadors de la nostra “escoleta”, de l’equip que treballa en el medi obert i, fins i tot, em va inspirar alguna homilia a la missa dels diumenges.

Aquest dies, he estat llegit el capítol VII: “Feliços els qui, al cap dels anys, continuen atents al món: veuran el camí”.

En voldria fer l’objecte d’aquesta carta. El Josep Maria, identifica la maduresa amb la vida espiritual. La vida espiritual en cinc “moviments” o “reiteracions” són “moviments reiterats”. Els tres primers que descriu tenen relació amb la “revelació del món”. El món és la “situació fonamental” en què la persona humana es troba i és. Les dues darreres són la resposta a la revelació de la vida.

Descrivint la situació fonamental, l’Esquirol introdueix la noció de llibertat. L’humà no és immers en la seva situació. “L’ésser humà està en situació, la qual significa que viu en —i d’una— discontinuïtat [...] Just aquesta distància, aquesta distància ja agafada, és el que pot anomenar llibertat.” En aquesta discontinuïtat l’humà és “colpit i desbordat”. “La llibertat es fa palesa en la manera de respondre aquest estar tocats i traspassats”.

La meva reflexió es limitarà en aquesta carta a les tres primeres reiteracions.

Em sembla importat destacar que quan parla del món no només són les “coses” del món, el més “radical” en aquesta situació fonamental és “la que s’estableix amb els altres”.

El món se’ns revela de diverses maneres: “De vegades el món se’ns dona i hi destaca la bellesa i la fondària. De vegades el món se’ns dona i hi destaca la foscor i el sofriment. De vegades el món se’ns dona i hi destaca el fet de trobar-se en camí”.

La resposta a aquestes tres revelacions són les reiteracions espirituals. En pot sortit aquest esquema

Revelació del món

La resposta, la reiteració espiritual

Bellesa i fondària - Contemplativa

Mal i foscor - Mèdica

Com enviament - Cosmopoiètica

Les revelacions i les respostes no són en relació dialèctica, no són etapes que es superen l’una a l’altra. Són reiteracions que constitueixen la vida espiritual i, en ser vida, són sempre en moviment. No hi ha una reiteració que pugui superar les altres, cada reiteració “està delimitada”.

Bellesa i fondària – reiteració contemplativa

Per en Josep Maria, el món se’ns dona com un SÍ, el món ÉS. O encara és. “És el nostre món, la nostra casa... No adonar-se és patir ceguesa espiritual”. Jo diria que el món se’ns imposa i la reiteració espiritual, la contemplació, és la resposta a aquesta presència.

La fondària és la revelació de l’invisible del món “sobre el qual reposa el visible”. L’autor cita Paul Celan: “Hi ha ulls que van al fons de les coses. Que hi entreveuen un fons. I n’hi ha uns altres que van cap a la fondària de les coses. Aquests no entreveuen cap fons. Però hi veuen més a fons.”

Entenc que veure més a fons és veure que el món té sentit sense donar una resposta, “se satisfà en el sentiment de fondària”.

Mal i foscor – reiteració mèdica

“El món no és una vall de llàgrimes, però hi ha valls de llàgrimes en el món.” La bellesa i el mal que revela el món són “dos aspectes irreductibles del món. Un no anul·la l’altre.”

La conseqüència és que “vivim en el conflicte” que és viure “en el combat contra el mal”. Es fa “experiència del no existencial, del no davant del mal.”

“Davant del mal, la resposta és el gest mèdic: curar, fer companyia, emparar i resistir”.

En aquest punt, l’Esquirol, parla de la pregària i de la llibertat. Es prega “des de l’esperança de sentit.”

“De vegades la pregària i l’acció mèdica arriben fins el lliurament, fins al sacrifici. Que quan és pròpiament sacrifici, no és cap intercanvi. El sacrifici testimonia d’un més enllà del mal. No es pot fer front al conflicte sense un cert sacrifici. La vida que és capaç de rebaixar-se guanya. De fet la llibertat més autèntica és aquesta: la llibertat del lliurament.”

“Mantenir-se en la doble revelació del món és necessari per el bé dels dos moviments espirituals que hi responen: el contemplatiu i el mèdic.”

La lluita contra el mal ens pertoca a nosaltres. “Però sempre queda oberta la possibilitat d’imaginar que no estem sols.” Es refereix, citant Celan, a la “protecció de l’invisible”.

Enviament i el sí cosmopoiètic

“El món acaba per mostrar-se com en-viament. Es a dir, com a no consumat, com a no definitiu”.

“Tornant al llenguatge mític: la creació no és només passat; som en la creació, és à dir, en el present de la creació, i podem ser protagonistes de la destrucció –de la immundícia, del món– o cocreadors de món.”

“Perquè al món encara li manca més món, més casa, mes harmonia, més bellesa [...] Construir. Però sense oblidar mai que la primera casa i la primera llar és l’altre. Ens recollim gràcies à l’altre. La casa del món està lligada a la casa de l’altre. El sentit del món subordinat al sentit de l’altre.”

EL MEU COMENTARI

Primer de tot, dir que la reiteració espiritual és una resposta. Només es respon quan s’ha escoltat o s’ha estat trasbalsat, colpit o sacsejat. Justament per això l’escola és essencial. Sense reiteració educativa, el món és mut i l’humà no és pot distanciar de la situació fonamental per a ser colpit.

El llibre del JM Esquirol ha estat en aquest sentit una “escola per a mi”. Com educador que sóc m’he sentit interpel·lat i he acollit les seves reflexions per a les meves reiteracions i per acompanyar els processos educatius en els que treball.

El món es revela a l’ànima i s’ha de tenir cura de l’ànima cultivant la interioritat. La reiteració ens mostra que no hi ha una vegada per totes. La reiteració és perseverança, esforç; demana exercici de la voluntat. S’han de crear espais on el món es pugui dir en totes les seves revelacions.

Bellesa i fondària. Per sentir el món (les coses del món i de l’altre) cal superar la consciència arrelada del la preeminència de l’humà. L’humà és molt conscient de ser el rei de la creació; de ser el dominador; les altres criatures són a la seva disposició.

Per a apreciar la bellesa i la fondària de la creació, l’humà s’ha de fer humil. Humus. Escoltar l’ànima del món com ho fan tantes religions dites tradicionals i que les grans religions han silenciat per mor d’idolatries.

Sense l’acollida del món com un SÍ la posició privilegiada de l’humà és creadora de CAOS. En un relat de la creació hi ha un primer moment que és la separació dels elements (la terra del mar, la nit del dia..) separació que és creadora d’harmonia donant sentit a cada element i posant-los en una mateixa partitura per a crear un harmònic.

També l’acollida del món ha de percebre la fondària, ha de sentir un invisible que dona sentit i alè a totes les coses del món i a l’altre. El fons, ens fa comprendre el JM, només es pot sentir. Qui veu el fons de les coses deixa de veure l’invisible. El món ja no es revela; la foscor s’instal·la.

Trobo que aquesta revelació hauria de ser primera. Malauradament per a molta gent la revelació primera és la del mal i la foscor.

Mal i foscor. La revelació del món com a mal i foscor és tantes vegades reiterada que deixa poc lloc a les altres i fins i tot sembla anul·lar-les.

La característica mèdica de la resposta em sembla molt encertada. Sense dir-ho, les reflexions de l’Esquirol fan sentir, per el qui coneix el evangelis, el personatge de Jesús de Nazaret. Jesús és presentat com el qui cura i expulsa dimonis (no només). Algunes espiritualitats cristianes n’han fet una reducció, d’aquesta dimensió de Jesús i, de fet, li treuen tot el sentit a la reiteració mèdica.

La proximitat de les reflexions d’aquest capítol amb Jesús dels evangelis va encara més lluny quan el JM parla del lliurament, del sacrifici (no com intercanvi) i en fa el lloc on la llibertat s’expressa de la manera més forta: lliurament. Jesús es lliura.

La revelació del món com a mal i foscor interpel·la la llibertat a la resistència fins el lliurament total. El mal és produït per persones i estructures que tenen el poder de matar.

Qui és lliure fins a la mort és un màrtir. El martiri és una expressió cosmopoiètica que no es pot reiterar. Es pot celebrar; se’n pot fer memòria. Llavors la sang dels màrtirs fa sentir la revelació del món com a bellesa i profunditat i alimenta la reiteració mèdica.

En la foscor del mal, la resposta mèdica dels que han resistit al mal obre les orelles a sentir el món que se’ns dona com a bellesa i profunditat.

Jo afegiria una reiteració espiritual davant el mal i la foscor. La reiteració del penediment que demana penitència i perdó. Jesús associa la reiteració mèdica a la reiteració del perdó. Ja n’hem parlat en una altra correspondència del sentit del pecat i del seu remei.

En la revelació del món com a mal i foscor també hi ha un sentiment de fondària que no por ser el FONS. Com hi ha àngels també hi ha dimonis. Però aquest és un tema delicat per explicar que la reiteració mèdica també pot prendre la forma d’exorcisme.

Enviament i cosmopoiètica. No només s’ha de resistir i lluitar contra el mal, també s’ha de construir el bé. S’han de trobar noves expressions, que responguin al món i a l’altre d’avui, a la justícia, la llibertat i la fraternitat. Qui pren consciència de la riquesa i de la diversitat de la bellesa; de la profunditat del món, que han estat silenciades des de fa segles per a erigir una cultura i un ordre mundial construït sense, se n’adona que les coses del món i la relació amb l’altre s’han de canviar.

Xec Marqués Coll, Cotonou gener 2026