CARTA D’ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (28-01-2026)
Alaior, 28-01-2026
Estimat Xec,
acab de rellegir la teva darrera carta. La pregonesa de les teves reflexions m’ha obligat a tornar i retornar diverses vegades sobre el que diu en Josep Maria Esquirol i sobre els comentaris que tu en fas. Dius que el llibre d’aquest filòsof t’ha inspirat personalment a tu, per a la teva pròpia persona i per a la teva feina amb els mestres de la vostra escoleta. Saber-ho m’ha alegrat molt. Vertaderament la lectura del llibre L’escola de l’ànima em va ser un enriquiment i un consol. Un enriquiment perquè totes les observacions i reflexions que conté són fruit d’una ploma sensible, observadora i sabedora de les virtuts necessàries, essencials, que ha de tenir el capteniment humà per a la vida i la convivència amb altres éssers humans en un món que ha estat en el passat, que és i que ha de seguir sent, millorat, en el futur. I la seva lectura m’ha estat també un consol, perquè ja fa anys que la panoràmica mundial no para de devallar i la tendència va a pitjor a una velocitat que fa paor. El consol és alhora esperança i ho és malgrat són pocs els gests que veiem que la facin sentir, l’esperança.
La premissa prèvia per a escriure un llibre com L’escola de l’ànima és la que exigeix qualsevol llibre de filosofia: temps alentit. Perquè hom necessita tranquil·litat de temps per a mirar i observar, per a considerar, sospesar i reflexionar i arribar a conclusions. I no és que el món en què vivim sigui propici a alentir el temps: el ritme de vida que se’ns imposa hi va a la contra i, si seguim el ritme embogit que impera, no podrem mai educar l’ànima, com suggereix el títol del llibre de JM Esquirol. L’educació de l’ànima, del nostre interior, exigeix calma.
En la teva carta has elegit aquella part del llibre en què Esquirol es refereix a la revelació del món i al que ell anomena les reiteracions com a resposta a la manera com el món se’ns revela als humans. El teu esquema és molt útil per a visualitzar-ho. Tu escrius:
«La resposta a aquestes tres revelacions són les reiteracions espirituals. En pot sortit aquest esquema:»
Revelació del món
La resposta, la reiteració espiritual
Bellesa i fondària - Contemplativa
Mal i foscor - Mèdica
Com a enviament - Cosmopoèsica
Ara no tenc el llibre de l’Esquirol a mà i em referiré a les cites que tu fas d’ell.
Tu divideixes la teva carta en dues parts diferenciades:
1. La que presenta les paraules de JM Esquirol
1.1. Bellesa i fondària – reiteració contemplativa
1.2. Mal i foscor – reiteració mèdica
1.3. Enviament i el sí cosmopoiètic (cosmopoèsic)
2. La que conté el teu comentari de les paraules de JM Esquirol (tu dius: “EL MEU COMENTARI”)
Jo començo repassant el teu ordre:
La que presenta les paraules de JM Esquirol
1.1. Bellesa i fondària – reiteració contemplativa
Tu escrius:
«Per en Josep Maria, el món se’ns dona com un SÍ, el món ÉS. O encara és. “És el nostre món, la nostra casa... No adonar-se és patir ceguesa espiritual”. Jo diria que el món se’ns imposa i la reiteració espiritual, la contemplació, és la resposta a aquesta presència. La fondària és la revelació de l’invisible del món “sobre el qual reposa el visible”. L’autor cita Paul Celan: “Hi ha ulls que van al fons de les coses. Que hi entreveuen un fons. I n’hi ha uns altres que van cap a la fondària de les coses. Aquests no entreveuen cap fons. Però hi veuen més a fons.” Entenc que veure més a fons és veure que el món té sentit sense donar una resposta, “se satisfà en el sentiment de fondària”.»[1]
Sí, jo també entenc que el món se’ns imposa en tant que ens el trobem com el trobem quan naixem i va evolucionant al llarg de la nostra vida per una molt diversa i gran quantitat de factors, molts dels quals no controlem, però altres sí, i açò últim té a veure amb la possibilitat de la nostra intervenció en l’evolució del món, té a veure, doncs, amb l’1.3: l’enviament i el sí cosmopoèsic, que comentaré més endavant.
En el segon paràgraf hi he marcat en negreta el que tu escrius que entens del que Esquirol vol transmetre quan parla de fondària i de fons. No sé si jo entenc bé aquesta distinció, però em sembla clar que distingeix entre tots dos conceptes i que entén que fondària remet a veure allò invisible i que suposa que vol dir veure-hi més que no pas només veure-hi fons. M’agrada que en aquest context ens remeti a Paul Celan, el poeta romanès d’expressió alemanya. Quan Esquirol fa servir fondària per dir-nos que hi ha ulls que veuen la fondària de les coses, i.e. que veuen l’invisible del món entenc que darrera d’aquesta frase hi traspua la fe cristiana d’en Josep Maria Esquirol (ell és creient i crec que ho diu directament al llibre). L’invisible pot referir-se a Déu i a tot allò que remet a la transcendència. Tanmateix, també per al no creient val aquesta afirmació, perquè no cal creure en Déu per adonar-se que hi ha no creients que intueixen l’invisible del món; hi ha molt d’invisible al món, que no per ser-ho deixa d’existir: açò que en diem ànima, per exemple, o l’esperit, les idees, els pensaments...
També escrius: «Entenc que veure més a fons és veure que el món té sentit sense donar una resposta, “se satisfà en el sentiment de fondària”».
El primer que diria és que el sentit (de les coses i, per tant, també del món) li donem (o no) els humans; el sentit o l’absència de sentit és una percepció humana. Així, el món sense aquesta percepció humana no es pot dir que tengui o no sentit. El món, per ell mateix, doncs, amb independència de l’existència humana, no el podem pensar ni valorar. Però des de la perspectiva humana sí que el pensem i el valorem. Les opcions són dues: té sentit o no en té. Tu dius que té sentit sense que calgui donar-hi una resposta i cites paraules d’Esquirol: [en té perquè] «“se satisfà en el sentiment de fondària”». Com ja deia jo més amunt, entenc que darrera d’aquesta fondària per a Esquirol hi ha Déu. Si és així, el món té sentit només per al creient. Supòs que el/la creient veu el sentit del món perquè té fe. Tanmateix jo crec que el/la no creient —com bé saps jo sóc agnòstica— pot trobar sentit al món si percep que el sentit el pot tenir, en si mateix, només pel fet de poder intervenir a fer un món millor amb l’objectiu de crear més harmonia, més equilibri entre les criatures i els elements i més bellesa. I açò ens torna a remetre a l’1.3: l’enviament i el sí cosmopoèsic.
Mal i foscor – reiteració mèdica
Tu escrius, recollint cites d’Esquirol:
«“El món no és una vall de llàgrimes, però hi ha valls de llàgrimes en el món.” La bellesa i el mal que revela el món són “dos aspectes irreductibles del món. Un no anul·la l’altre.”».
Malauradament és així, l’un no anul·la l’altre: el bé no anul·la el mal. Ja ens agradaria!
En primer lloc hauríem de definir què és el bé i què és el mal, perquè aquests no són conceptes que tots els éssers humans definiríem de la mateixa manera. Però partiré del supòsit que el BÉ rau en les accions (actuacions) que tendeixen a beneficiar harmònicament les criatures del món cercant un equilibri i la bona convivència i el MAL rauria en les accions (actuacions) que tendeixen al contrari i creen malestar i caos.
I segueixes reproduint cites de l’Esquirol:
«“Davant del mal, la resposta és el gest mèdic: curar, fer companyia, emparar i resistir”.
En aquest punt, l’Esquirol, parla de la pregària i de la llibertat. Es prega “des de l’esperança de sentit.”
“De vegades la pregària i l’acció mèdica arriben fins el lliurament, fins al sacrifici. Que quan és pròpiament sacrifici, no és cap intercanvi. El sacrifici testimonia d’un més enllà del mal. No es pot fer front al conflicte sense un cert sacrifici. La vida que és capaç de rebaixar-se guanya. De fet la llibertat més autèntica és aquesta: la llibertat del lliurament.”».
Quan el nostre autor parla de pregària ja deixa constància que la seva perspectiva és la del creient. Com ja deia més amunt jo, com a no creient, penso que la pregària no hi ajuda, però sí que hi ajuda l’acció de curar, de fer companyia, d’emparar i de resistir. Em sembla molt adient l’expressió que ell empra, el gest mèdic. També entenc que el sacrifici, en el sentit que la religió cristiana en ha transmès el concepte, no és cap intercanvi, perquè sacrifici i intercanvi, en el sentit que dic, s’exclouen per definició. Però no m’identifico amb la frase que jo he posat en negreta. Sempre m’ha grinyolat la paraula sacrifici, perquè quan fem un sacrifici el fem perquè en fer-lo n’obtenim un guany, una satisfacció, és, doncs, un intercanvi. Així que hauríem d’acceptar que sacrifici i intercanvi no s’exclouen. Segons Esquirol el sacrifici culminaria en el lliurament. I diu que “[...] la llibertat més autèntica és aquesta: la llibertat del lliurament.”».
Tanmateix, fins i tot en el lliurament obtenim una satisfacció: el lliurament més extrem: lliurar la pròpia vida per una fe, per un ideal, per una altra persona proporciona benestar i felicitat a qui ho fa.
Enviament i el sí cosmopoiètic
Esquirol escriu:
“El món acaba per mostrar-se com en-viament. És a dir, com a no consumat, com a no definitiu”.
“Tornant al llenguatge mític: la creació no és només passat; som en la creació, és à dir, en el present de la creació, i podem ser protagonistes de la destrucció –de la immundícia, del món– o cocreadors de món.” He posat jo en negreta el que vull subratllar.
Sí, la primera part que he subratllat ens remet a la polèmica filosòfica sobre l’existència o la inexistència del destí. Segons la Viquipèdia, Poesi és un terme grec que significa "creació" o "producció", derivat de ποιέω, “fer” o “crear”. Plató el defineix a El convit com una “causa que converteix qualsevol cosa que considerem de no-ser a ser”.
S'entén per poesi tot procés creatiu. Jo no crec en el desí, sinó en la possibilitat humana de configurar, cocrear, canviar les coses i el món. La llibertat que tenim ens dona la possibilitat de fer el BÉ o la contraria, la de fer el MAL. I és per mor d’aquesta possibilitat de millorar el món que els/les no creients trobem el sentit a la vida. La nostra fe no la posem en Déu, sinó (i només) en l’acció humana.
Passo ara a referir-me al que tu intitules:
EL MEU COMENTARI
Escrius:
«Primer de tot, dir que la reiteració espiritual és una resposta. Només es respon quan s’ha escoltat o s’ha estat trasbalsat, colpit o sacsejat. Justament per això l’escola és essencial. Sense reiteració educativa, el món és mut i l’humà no és pot distanciar de la situació fonamental per a ser colpit».
Sí, cal observar, mirar, per poder veure; cal parar l’orella per poder escoltar. Si no, és impossible reaccionar (respondre) al que es veu o s’escolta. Per poder intervenir amb les nostres accions a canviar (cocrear) el món ens cal veure i escoltar per a adonar-nos de què cal canviar. I la distància és fonamental, perquè sense distància no podem observar, no podem veure.
I com bé dius, cal conrear l’ànima, que vol dir conrear la interioritat i que no n’hi ha prou amb una sola vegada, perquè «La reiteració és perseverança, esforç; demana exercici de la voluntat».
Bellesa i fondària. Tu comentes escrivint:
«Per sentir el món (les coses del món i de l’altre) cal superar la consciència arrelada del la preeminència de l’humà. L’humà és molt conscient de ser el rei de la creació; de ser el dominador; les altres criatures són a la seva disposició. Per a apreciar la bellesa i la fondària de la creació, l’humà s’ha de fer humil».
He tornat a ressaltar amb negreta allò a què ara em vull referir: Sí, l’humà s’ha cregut que és el rei de la creació, com s’ha dit tantes vegades, i que pot dominar-ho tot: els altres animals i la naturalesa en general. És un error que ens està conduint a la destrucció del món, perquè l’humà l’ha maltractat i explotat des que és a la Terra fins el punt que ens estem autodestruint com a espècie, perquè destruïm tot allò que ens alimenta físicament (i anímica). La creença que som els/les dominadors/es és un error que ens porta al cataclisme. És per açò que ens cal amb urgència la humilitat, com be dius. Cal que ens n’adonem que som una espècie entre tantes altres i que no podem fer i desfer al nostre caprici. De fet, si al món hi hagués ara mateix un cataclisme amb poder per eliminar els éssers vius i hi hagués colque supervivent, qui sobreviuria seria alguna espècie d’insecte i colque vegetal. L’espècie humana desapareixeria...
Mal i foscor:
Tu comentes:
«La revelació del món com a mal i foscor és tantes vegades reiterada que deixa poc lloc a les altres i fins i tot sembla anul·lar-les». Lamentablement així és. Però no podem deixar que el mal s’imposi, per tant ens cal actuar (sanar i cocrear per al BÉ).
En aquest capítol de la teva carta els teus comentaris van paral·lels a les reflexions d’Esquirol, qui parla de Jesús de Nazareth dels Evangelis com a figura positiva per a plantar cara al MAL. I sí, la figura de Jesús dels Evangelis va veure i intuir la fondària del món, allò invisible, perquè va ser un homo sensible, excepcional. El cristianisme, com a doctrina que aconsella humilitat, ajuda al proïsme, amor i escalf humà a la gent desvalguda fou la interpretació de Jesús de la part bona de la naturalesa humana. Aquest Jesús tingué la visió que aquestes virtuts eren capaces de fer un món millor, per tant de cocrear constantment (perquè el món no és estàtic, sinó que evoluciona). I va veure, com només ho fan els grans líders espirituals avançats al seu temps, que aquestes qualitats contribueixen a l’harmonia, a la bellesa, a l’equilibri entre els elements i les espècies vives. De fet aquestes qualitats ja existien en l’ésser humà, només que Jesús en va fer una doctrina, com hi ha doctrines positives semblants en altres religions, que veuen en la meditació i el conreu de l’ànima una font d’equilibri i de fraternitat i de pau.
Tu també comentes que davant del mal i la foscor hi afegiries una reiteració: la del penediment i la del perdó, que també són dues virtuts que el cristianisme recull. I efectivament, Jesús, a més de ser clarivident, era psicòleg, perquè s’adonava que el penediment allibera i el perdó, també. Són, doncs, dues virtuts que donen pau i que serveixen a la reconciliació i a la bona convivència i que comporten harmonia.
Enviament i cosmopoèsica.
Tu comentes:
«No només s’ha de resistir i lluitar contra el mal, també s’ha de construir el bé. S’han de trobar noves expressions, que responguin al món i a l’altre d’avui, a la justícia, la llibertat i la fraternitat. Qui pren consciència de la riquesa i de la diversitat de la bellesa; de la profunditat del món, que han estat silenciades des de fa segles per a erigir una cultura i un ordre mundial construït sense, se n’adona que les coses del món i la relació amb l’altre s’han de canviar».
No puc estar-hi més d’acord. Lluitar per la justícia, la llibertat i la fraternitat significa haver-ho de fer sempre, perquè l’absència de totes tres en un grau més o menys gran existeixen i existiran sempre. Aquests tres grans objectius: justícia, llibertat, fraternitat, a més de ser cristianes i per tant recollides en la religió cristiana entre d’altres, també són objectius laics, que ja proclamà el 1789 el triomf de la Revolució Francesa.
Bé, aquí ho deix, Xec. En Josep Maria Esquirol ens ha donat molt a pensar. Li hem de donar les gràcies. El meu agraïment també a tu, que has volgut aprofundir i fer teves les seves reflexions i fer-les productives en altres.
Una molt forta abraçada,
Anna
[1] Les cometes llatines («...») indiquen les paraules textuals teves, que al seu torn contenen les cometes anglosaxones (“...”), que reprodueixen paraules textuals d’Esquirol.