CORRESPONDENCIA XEC MARQUÈS-ANNA ROSSELL

  • Anna Rossell -primera fila, segunda por la izquierda- con amigos/as en la Primavera Intercultural de Bucarest (abril 2015)

CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS (11-04-2015) 

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (11-04-2015)

Al original catalán sigue su traducción al español

El Masnou, 11-04-2015

Estimat Xec,

Ja fa massa dies que et vull escriure i no arribo a tot. Gràcies per les reflexions de la teva última carta, que van ser impulsades per aquella conferència a la qual jo havia assistit entorn de la Construcció de la identitat en els/les joves musulmans/es de la segona generació. Com sempre, crec que dius coses molt encertades:

La primera jo diria que és el fet que el marc general que observes en què s’enquadra la problemàtica és un marc polític-econòmic de poder; dius: “No s’és marginat només perquè s’és estranger i d’una altra religió, sinó perquè és injust que la riquesa estigui mal repartida”, i també: “No es pot negar que darrera la ‘guerra’, el terrorisme o el malestar social hi ha una guerra de poder polític i de poder econòmic”. Sí, penso que la dona marroquina que va fer la xerrada també hi estaria d’acord: ella localitzava l’arrel del problema en el fet de la no integració (per causa de les males polítiques dels governs dels països d’acollida), un dels símptomes de la qual és la major desocupació i la major pobresa entre el col·lectiu immigrant. En la panoràmica internacional aquesta tesi del poder polític-econòmic queda clara quan pensem en els mòbils que han desencadenat guerres recents: com les guerres d’Irak o ara la d’Ucraïna, per exemple. I sempre en el decurs de la història s’ha pogut comprovar que les guerres, fins i tot aquelles que suposadament es desencadenaven i es desencadenen “per motius religiosos”, es programen per interessos geoestratègics-econòmics.

El malestar de molts/es immigrants ve, però, també molt motivat per l’exclusió, el rebuig, que perceben en la societat “d’acollida” vers la seva cultura. I en aquest sentit fas referència a les mesures que es proposa el govern francès per tal d’incidir “positivament” en aquest problema. Dius: “la proposta del primer ministre francès desprès d’una visita a la universitat d’Estrasburg d’instaurar a nivell de l’Estat un curs universitari necessari per a l’obtenció de la categoria de [...] responsable d’una mesquita. La proposició respon al repte que s’ha donat el govern francès de prendre en mà el fet de la radicalització de l’Islam a França. Sembla que la hipòtesi és que de la universitat pot néixer un Islam de França”. I, tal com es desprèn del teu comentari, aquest és un gest que, de tant infantil, podríem titllar de ridícul...: com es poden imaginar que la convivència social pot millorar a partir d’una especialitat universitària? Aquesta mesura em recorda la proposta que va fer fa uns anys el govern del Partit Popular al nostre país que els/les immigrants passessin un examen de coneixement de la llengua i la cultura espanyoles si volien obtenir el permís de residència. Jo me’ls imaginava fent-los “tocar las castañuelas y bailar sevillanas”. Crec que la proposta del govern francès és igualment eixelebrada. Com molt bé observes: “Si a la universitat d’Estrasburg aquesta facultat o departament que gestiona el programa de formació religiosa no és capaç d’assumir el repte que, al mateix temps, s’han d’estudiar les altres identitats, la reflexió es quedarà curta i disfressarà un nou mecanisme d’assimilació”.

Evidentment que la convivència i la integració (mai l’assimilació, que és sempre imposada i una demostració evident del menyspreu de qui la imposa vers la cultura de l’altre/a) només poden millorar a través de l’educació, però no és una educació que es pugui impartir en una carrera universitària, que remet més a tècniques que a valors. Es tracta –sempre- d’educar en valors i en el respecte vers a altres, i això només es pot aconseguir sobre tot a través d’una vertadera política d’apropament entre les cultures, que s’aconsegueix a l’escola, però, sobre tot, en les mesures que es prenguin perquè les diferents cultures es coneguin entre elles i aprenguin a respectar-se; s’ha de veure en la programació a la ràdio i a la televisió, per exemple; s’ha de veure en actes culturals, en activitats conjuntes..., en evitar la burla, no com va passar a la revista francesa Charlie Hebdo... Però aquestes mesures, les que realment van encaminades a una sincera voluntat per aconseguir aquesta convivència i aquest respecte, només les pot portar a terme un govern que participi sincerament d’aquesta convicció. Com bé dius quan et refereixes al text aquell que jo et vaig enviar de la filosofia hinduista: “Com deia el ponent sobre la no-violència d’origen hinduista, primer cal la conversió d’aquell que vol viure la no-violència com a dinàmica de transformació social. I quin Estat és avui capaç de convertir-se a la no-violència?, de convertir totes i cadascuna de les seves relacions internacionals al principi dels valors universals?, de fer de l’economia l’instrument d’aquests valors i no l’axioma universal: ‘fora del liberalisme no hi ha salut’”?.

I això em porta a l’últim punt,que em sembla importantíssim i respecte al qual vull fer una observació, que crec essencial. Dius: “El fet que a França una gran part de la immigració és d’origen magrebí i de religió musulmana fa derivar el debat cap al problema de la posició de l’Islam en una societat on el laïcisme és fill de la revolució de les ‘llums’”.

Sí, segurament és així. És possible que mols estats confonguin “laïcitat” amb indiferència vers el tema religiós. Si això succeeix, he de dir que la confusió és greu, gravíssima. Laïcitat té a veure amb tot el contrari: laïcitat ha de ser un sinònim absolut d’aconfessionalitat, no d’ignorància i indiferència vers el fet religiós. Un estat laic és (o hauria de ser, segons ho veig) un estat que no dóna preferència a una religió sobre una altra, però ha de contemplar el fet que el fenomen religiós es dóna en la societat que té al seu càrrec i que es manifesta pluralment i de diversa manera, i ha de donar resposta a aquesta realitat, ha d’acompanyar aquesta realitat amb la seva política. Crec que aquesta és la idea de laïcitat de la Il·lustració, del segle de les llums, com ho va ser també per part de la II República a Espanya. El problema ve quan es dóna la confusió, que sovint és una reacció (més o menys violenta, a vegades lamentablement molt violenta) a una etapa històrica en què la religió (sigui la que sigui) ha manifestat la seva pitjor cara. I és que sempre topem amb el mateix problema: una cosa és la religió (representada per les institucions religioses) i una altra, molt diferent, la religiositat. Però hem de conviure també amb la realitat de les institucions religioses i els governs han de poder dialogar amb elles i elles amb els governs.

I la teva conclusió envers la ceguesa dels/de les polítics/ques: “Però per algun lloc s’ha de començar i no és un mal lloc el que el poder dels Estats Occidentals se senti trasbalsat, no és un mal lloc la societat civil emergent denunciï la gran mentida dels axiomes del poder i proposi alternatives”. Sí, estem en un moment en què la gent jove –i no tan jove- s’implica més en la política, a la vista del trist panorama que protagonitza la casta dels/de les polítics/ques en alguns països europeus, el nostre al capdevant. Sembla que alguna cosa comença a moure’s. Ens cal urgentment un revulsiu.

Una forta abraçada,

Anna

*

CARTA DE ANNA ROSSELL AL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS (11-04-2015). Traducción al español de Anna Rossell

El Masnou, 11-04-2015

Querido Xec,

Ya hace demasiados días que quiero escribirte y no llego a todo. Gracias por las reflexiones de tu última carta, que fueron impulsadas por aquella conferencia en la que yo había asistido en torno a la Construcción de la identidad en los / las jóvenes musulmanes / as de la segunda generación. Como siempre, creo que dices cosas muy acertadas:

La primera yo diría que es el hecho de que el marco general que observas en el que se encuadra la problemática es un marco político-económico de poder; dices: "No se está marginado sólo porque se es extranjero y de otra religión, sino porque es injusto que la riqueza esté mal repartida", y también: "No se puede negar que detrás de la 'guerra', el terrorismo o el malestar social hay una guerra de poder político y de poder económico". Sí, pienso que la mujer marroquí que hizo la charla también estaría de acuerdo: ella localizaba la raíz del problema en el hecho de la no integración (por causa de las malas políticas de los gobiernos de los países de acogida), uno los síntomas es el mayor desempleo y la mayor pobreza entre el colectivo inmigrante. En la panorámica internacional esta tesis del poder político-económico queda clara cuando pensamos en los móviles que han desencadenado guerras recientes: como las guerras de Irak o ahora la de Ucrania, por ejemplo. Y siempre en el transcurso de la historia se ha podido comprobar que las guerras, incluso aquellas que supuestamente se desencadenaban y se desencadenan "por motivos religiosos", se programan por intereses geoestratégicos-económicos.

Pero el malestar de muchos/as inmigrantes viene también muy motivado por la exclusión, el rechazo, que perciben en la sociedad "de acogida" hacia su cultura. Y en este sentido haces referencia a las medidas que propone el gobierno francés para incidir "positivamente" en este problema. Dices: "la propuesta del primer ministro francés después de una visita a la universidad de Estrasburgo de instaurar a nivel del Estado un curso universitario necesario para la obtención de la categoría de [...] responsable de una mezquita. La proposición responde al reto que se ha dado el gobierno francés de tomar las riendas [para incidir sobre] el hecho de la radicalización del Islam en Francia. Parece que la hipótesis es que la universidad puede promover un Islam de Francia". Y, tal como se desprende de tu comentario, éste es un gesto que, de tan infantil, podríamos tachar de ridículo...: ¿cómo se pueden imaginar que la convivencia social puede mejorar a partir de una especialidad universitaria? Esta medida me recuerda la propuesta que hizo hace unos años el gobierno del Partido Popular en nuestro país: que los/las inmigrantes pasaran un examen de conocimiento de la lengua y la cultura españolas si querían obtener el permiso de residencia. Yo me los imaginaba haciéndoles tocar las castañuelas y bailar sevillanas. Creo que la propuesta del gobierno francés es igualmente alocada. Como muy bien observas: "Si en la universidad de Estrasburgo esta facultad o departamento que gestiona el programa de formación religiosa no es capaz de asumir el reto de que, al mismo tiempo, se han de estudiar las otras identidades, la reflexión se quedará corta y disfrazará un nuevo mecanismo de asimilación".
Ciertamente, la convivencia y la integración (nunca la asimilación, que es siempre impuesta y un demostración evidente del desprecio de quien la impone frente a la cultura del otro / a) sólo pueden mejorar a través de la educación, pero no es una educación que se pueda impartir en una carrera universitaria, que remite más a técnicas que a valores. Se trata -siempre- de educar en valores y en el respeto hacia otros/as, y esto sólo se puede conseguir sobre todo a través de una verdadera política de acercamiento entre las culturas, que se consigue en la escuela, pero, sobre todo, a través de las medidas que se tomen para que las diferentes culturas se conozcan entre sí y aprendan a respetarse; se debe ver en la programación en la radio y la televisión, por ejemplo; se debe ver en actos culturales, en actividades conjuntas..., evitando la burla, no como ocurrió en la revista francesa Charlie Hebdo... Pero estas medidas, las que realmente van encaminadas a una sincera voluntad para conseguir esta convivencia y este respeto, sólo las puede llevar a cabo un gobierno que participe sinceramente de esta convicción. Como bien dices cuando te refieres al texto aquél que yo te envié de la filosofía hinduista: "Como decía el ponente sobre la no violencia de origen hinduista, primero debe darse la conversión de aquél que quiere vivir la no violencia como dinámica de transformación social. ¿Y qué Estado es hoy capaz de convertirse a la no violencia?, ¿de convertir todas y cada una de sus relaciones internacionales al principio de los valores universales?, ¿de hacer de la economía el instrumento de estos valores y no el axioma universal: 'fuera del liberalismo no hay salud ?".

Y esto me lleva al último punto, que me parece importantísimo y respecto al cual quiero hacer una observación, que creo esencial. Dices: "El hecho de que en Francia una gran parte de la inmigración es de origen magrebí y de religión musulmana hace que el debate derive hacia el problema de la posición del Islam en una sociedad donde el laicismo es hijo de la revolución de las 'luces' ".
Sí, seguramente es así. Es posible que muchos estados confundan "laicidad" con indiferencia hacia el tema religioso. Si esto sucede, debo decir que la confusión es grave, gravísima. Laicidad tiene que ver con todo lo contrario: laicidad debe ser un sinónimo absoluto de aconfesionalidad, no de ignorancia e indiferencia hacia el hecho religioso. Un estado laico es (o debería ser, según lo veo) un estado que no da preferencia a una religión sobre otra, pero debe contemplar el hecho de que el fenómeno religioso se da en la sociedad que tiene a su cargo y que se manifiesta pluralmente y de diversa manera, y debe dar respuesta a esta realidad, debe acompañar esta realidad con su política. Creo que esta es la idea de laicidad de la Ilustración, del siglo de las luces, como lo fue también por parte de la II República en España. El problema viene cuando se da la confusión, que a menudo es una reacción (más o menos violenta, a veces lamentablemente muy violenta) a una etapa histórica en la que la religión (sea la que sea) ha manifestado su peor cara. Y es que siempre topamos con el mismo problema: una cosa es la religión (representada por las instituciones religiosas) y otra, muy distinta, la religiosidad. Pero debemos convivir también con la realidad de las instituciones religiosas y los gobiernos deben poder dialogar con ellas y ellas con los gobiernos.

Y tu conclusión hacia la ceguera de los/las políticos/as: "Pero por algún sitio hay que empezar y no es un mal lugar que el poder de los Estados Occidentales se sienta trastornado, no es un mal lugar que la sociedad civil emergente denuncie la gran mentira de los axiomas del poder y proponga alternativas". Sí, estamos en un momento en que la gente joven -y no tan joven- se implica más en la política, a la vista del triste panorama que protagoniza la casta de los/las políticos/as en algunos países europeos, el nuestro liderando. Parece que algo empieza a moverse. Necesitamos urgentemente un revulsivo.

Un fuerte abrazo,

Anna

Etiquetas: