CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (6-5-2015) / 

CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (6-5-2015)

Al original catalán sigue su traducción al español

Duékoué (Costa d’Ivori), 

Xec-Anna, 6 maig 2015

M’imagin que els francesos del que en diem l’extrema dreta, o els espanyols de la mateixa mena, i per què no els catalans o menorquins tenen una visió d’ells mateixos, de la nació i de l’estat que els permet de definir les fronteres entre allò que és “francès”, “espanyol”, “català” o “menorquí” per a poder reivindicar una identitat i sentir-la amenaçada perquè d’altres que no són de la mateixa soca comencen a ser massa nombrosos i a expressar-se a la plaça pública.

Al darrera de cada nació hi ha una llarga història de conquesta de la identitat nacional i mil i una batalles per a definir-ne les fronteres, i mil i una lluites internes per a definir la llei que regula l’espai comú i la relació entre els ciutadans. L’orgull nacional s’alimenta d’aquesta història i fa sentir com estranger el que no hi ha participat: “Deixem de banda les víctimes de tanta lluita, el que m’interessa és que hi ha un fonament per a dir això a casa meva, i m’ho tinc guanyat; penso defensar-ho contra la invasió dels immigrants i els que acollim hauran de pagar el preu de l’aculturació i de l’assimilació”. És la ideologia de l’extrema dreta política, però també és el rerefons d’un sentiment comú i difós en molta gent que no s’identifica amb els ultra-nacionalistes. 
És la mentalitat de l’hereu que defensa el seu patrimoni. No es tracta només d’un patrimoni material, físic... és també un patrimoni de valors, de costums, de maneres de fer i de viure. Els presidents americans i francesos són mestres d’aquest art d’identificar la “pàtria” i el seu patrimoni material amb la immaterialitat dels valors. Si aquest discurs podia passar fa dos segles, en el context de l’economia liberal mundialitzada, avui amaga malament la defensa dels interessos econòmics de les grans potències i de la seva necessitat de creixement en un món que evidencia cada vegada més la limitació dels recursos naturals i la concentració del capital.
De fet, aquest valors son avui expressats, quasi exclusivament, pels estats occidentals en “ajuda humanitària i d’urgència”, (així han traduït l’almoina dels burgesos i la caritat de les bones monges), en cimeres de bones intencions i amb soldats de la pau. 

La problemàtica és molt més senzilla: hi ha rics i pobres, i els primers engreixen i els segons es moren de gana; els recursos naturals són limitats i la majoria de la població mundial no gaudeix del benestar de les societats occidentals; la guerra i el terrorisme internacional, el tràfic de drogues i la pornografia alimenten les finances del capitalisme, justifiquen l’exclusió i la marginalització i ofereixen “panem et circenses” per entretenir les masses i desviar la seva atenció de les injustícies més profundes.
Europa ha celebrat no fa gaire dies la victòria dels aliats i dels russos contra l’Alemanya de Hitler. Avui, llegint els informatius, escoltant les notícies... és com si l’enemic a vèncer és el terrorisme i el desordre de la immigració i continuem fent la guerra i curant-ne les ferides en l’esperit de la Creu Roja i del Pacte de Ginebra. Però l’enemic és la pobresa, el desenvolupament, el canvi climàtic.... i la seva manifestació més vergonyosa i escandalosa és la desigualtat que, sense necessitat de justificació ideològica, sense iconografia pròpia, mata i extermina com ho va fer antany el nazisme. 
Conduir aquesta guerra és molt més complicat perquè no es fa amb exèrcits i armes; l’enemic no domina un territori concret. El sacrifici a consentir no es pot fonamentar en la defensa d’un territori, de la llibertat o de la democràcia... 
És un guerra que no poden comandar els estats ni la dita comunitat internacional. Els exèrcits dels aliats van obrir les portes dels camps de concentració però la lluita contra el racisme, l’exclusió i la violència l’han menada i la menen homes i dones sense uniforme, des de l’educació, la sensibilització, la informació despullada de tot interès que no sigui la dignitat de la víctima.
Aquesta és la guerra que menem noltros amb els nostres límits i les nostres incoherències: quan la nostra vida de cada dia no està només ritmada per la monotonia dels deures de l’estat de vida, per un lleure de distracció i evasió sinó també per a qualsevol forma de militància en una d’aquestes batalles en què es juga la nostra pròpia dignitat i el coratge de mirar l’altre des de la mateixa mirada del principi del Gènesis “aquest altre és l’òs dels meus ossos, la carn de la meva carn”.

Xec
*
*
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL (6-5-2015).

Traducción al español de Anna Rossell

Duékoué (Costa de Marfil), 

Xec-Anna, 06 de mayo 2015

Me imagino que los franceses de lo que llamamos la extrema derecha, o los españoles de la misma especie, y por qué no los catalanes o menorquines tienen una visión de ellos mismos, de la nación y del estado que les permite definir las fronteras entre lo que es "francés", "español", "catalán" o "menorquín" para poder reivindicar una identidad y sentirla amenazada porque otros que no son de la misma cepa empiezan a ser demasiado numerosos y a expresarse en la plaza pública.

Detrás de cada nación hay una larga historia de conquista de la identidad nacional y mil y una batallas para definir sus fronteras, y mil y una luchas internas para definir la ley que regula el espacio común y la relación entre los ciudadanos. El orgullo nacional se alimenta de esta historia y hace sentir como extranjero al que no ha participado: "Dejemos de lado las víctimas de tanta lucha, lo que me interesa es que hay un fundamento para decir esto en mi casa, y me lo tengo ganado; pienso defenderlo contra la invasión de los inmigrantes y los que acogemos tendrán que pagar el precio de la aculturación y de la asimilación ". Es la ideología de la extrema derecha política, pero también es el trasfondo de un sentimiento común y difundido entre mucha gente que no se identifica con los ultra-nacionalistas.
Es la mentalidad del heredero que defiende su patrimonio. No se trata sólo de un patrimonio material, físico ... es también un patrimonio de valores, de costumbres, de maneras de hacer y de vivir. Los presidentes americanos y franceses son maestros de este arte de identificar la "patria" y su patrimonio material con la inmaterialidad de los valores. Si este discurso podía pasar hace dos siglos, en el contexto de la economía liberal mundializada, hoy esconde mal la defensa de los intereses económicos de las grandes potencias y de su necesidad de crecimiento en un mundo que evidencia cada vez más la limitación de los recursos naturales y la concentración del capital.
De hecho, estos valores son hoy expresados, casi exclusivamente, por los estados occidentales en forma de "ayuda humanitaria y de urgencia", (así han traducido la limosna de los burgueses y la caridad de las buenas monjas), en cumbres de buenas intenciones y con soldados de la paz.

La problemática es mucho más sencilla: hay ricos y pobres, y los primeros engordan y los segundos se mueren de hambre; los recursos naturales son limitados y la mayoría de la población mundial no disfruta del bienestar de las sociedades occidentales; la guerra y el terrorismo internacional, el tráfico de drogas y la pornografía alimentan las finanzas del capitalismo, justifican la exclusión y la marginación y ofrecen "panem et circenses" para entretener a las masas y desviar su atención de las injusticias más profundas.
Europa ha celebrado hace pocos días la victoria de los aliados y los rusos contra la Alemania de Hitler. Hoy, leyendo los informativos, escuchando las noticias ... es como si el enemigo a vencer fuera el terrorismo y el desorden de la inmigración y continuamos haciendo la guerra y curando sus heridas con el espíritu de la Cruz Roja y del Pacto de Ginebra. Pero el enemigo es la pobreza, el desarrollo, el cambio climático .... y su manifestación más vergonzosa y escandalosa es la desigualdad que, sin necesidad de justificación ideológica, sin iconografía propia, mata y extermina como lo hizo antaño el nazismo.
Conducir esta guerra es mucho más complicado porque no se hace con ejércitos y armas; el enemigo no domina un territorio concreto. El sacrificio a consentir no puede fundamentarse en la defensa de un territorio, de la libertad o de la democracia ...
Es un guerra que no pueden liderar los estados ni dicha comunidad internacional. Los ejércitos de los aliados abrieron las puertas de los campos de concentración pero la lucha contra el racismo, la exclusión y la violencia la han llevado y la llevan hombres y mujeres sin uniforme, desde la educación, la sensibilización, la información desnuda de todo interés que no sea la dignidad de la víctima.
Ésta es la guerra que llevamos nosotros con nuestros límites y nuestras incoherencias: cuando nuestra vida de cada día no está sólo ritmada por la monotonía de los deberes del estado de vida, por un ocio de distracción y evasión, sino también por cualquier forma de militancia en una de estas batallas en que se juega nuestra propia dignidad y el coraje de mirar al otro desde la misma mirada del principio del Génesis "este otro es el hueso de mis huesos, la carne de la mi carne ".

Xec