CARTA D’ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS, 08-12-2015

Original català (Versión española a continuación)

El Masnou (Barcelona), 08 desembre 2015

Estimat Xec,

voldria resumir el contingut de la teva última carta per copsar-ne allò que entenc que és més essencial i facilitar-me’n la resposta:

Tu parteixes d’una reflexió que feia jo en la meva última per estructurar el teu text. La meva afirmació:

“Lamentablement poques vegades la gent surt en massa al carrer, indignada, per qüestions que no l’afecten directament”. A partir d’aquí tu mires d’esbrinar les causes per les quals això passa. I dius en diversos moments del teu text (les enumero) :

1. “El primer límit a la capacitat d’indignació pot ser una manifestació de la tendència egocèntrica de la natura humana”.

2. “La incapacitat de tenir una visió global i integral de la natura humana i de la seva dignitat. El referent ètic que hauria de permetre un debat serè i constructiu sembla no existir”.

3. “[Ens manca] Un grau de llibertat, d’opció fonamental capaç d’inserir la justa indignació per la frustració de les meves necessitats bàsiques en un conjunt molt més ample, que és la frustració per la no satisfacció del drets de la persona per part de la majoria de la població mundial”.

4. “Al mateix temps cal una consciència crítica”.

5. “Les necessitats són massa immediates i la utopia massa lenta, massa lluny”.

6. “Des de la fe cristiana aquesta esperança s’il•lumina per un fet i una promesa. El fet és la mort en creu i la resurrecció de Jesús de Nazaret, i la promesa és l’acompliment de la història i de cada persona per l’Amor de Déu. [...] El discurs de l’Església costa d’entendre perquè l’espera és d’un sí o d’un no a algunes qüestions, i l’Església en el seu discurs no vol caure en la trampa de la resposta immediata i de la tireta”.

La primera causa a què fas referència, la número 1, és d’ordre biopsicològic, perquè parles de “tendència egocèntrica de la naturalesa humana”. Parteixes del postulat que l’espècie humana té, per naturalesa, una propensió egocèntrica, i que això és universalment així. Hi estic d’acord; també jo ho penso. Aquesta tendència egocèntrica forma part de l’instint de supervivència de l’individu.

Les altres causes: 2, 3, 4, 5 i 6 pertanyen a un altre ordre, i jo diria que totes es poden relacionar perquè totes tenen molt en comú: totes tenen a veure amb la creença que aquella tendència humana universal a l’egocentrisme es podria reconduir i compensar si es donessin determinades circumstàncies, que no es donen. Entenc que es desprèn del teu text que el món seria més just i aniria d’una altra manera si:

els éssers humans aconseguíssim tenir una visió global de la natura humana, si tinguéssim un referent ètic, que ens manca (causa 2). Si es donés aquesta visió global de la natura humana, també seríem capaços/es d’inserir la frustració de les necessitats bàsiques pròpies en un conjunt molt més ample i relativitzaríem les nostres frustracions perquè coneixeríem la manca dels drets que pateix la majoria de la població mundial (causa 3). Si es donés aquesta visió global de la natura humana –suposo que no et refereixes només a la “natura” sinó també a la situació dels drets humans arreu del món- tindríem consciència crítica (causa 4) perquè només amb aquesta informació global podríem tenir prou distància de noltros mateixos/es per observar el món en general, una distància que faria possible la consciència. Aquestes tres causes -2, 3 i 4- estan estretament lligades.

Les dues últimes raons són més aviat d’ordre polític-estratègic, perquè l’exigència de l’ésser humà de satisfer les seves necessitats immediatament (relació també amb la causa 1) demana un temps molt diferent del que demana el camí vers la utopia (causa 5). I entenc que la causa 5 va també va molt lligada a la 6 perquè penso que el discurs de l’Església a què et refereixes és la utopia (cristiana-catòlica) que esmentes abans.

La manera com et refereixes a les causes que impedeixen aquest món més just dóna clarament a entendre que estàs convençut que, al menys teòricament, sí que es pot caminar vers la utopia, i que, a més, ho pot fer tota la humanitat junta, la qual cosa equival a admetre que tota la humanitat compartiria la mateixa utopia. Per bé que l’assoliment de l’objectiu –caminar vers la utopia (només caminar-hi, perquè la utopia per definició és inassolible)- és prou complex, encara em sembla que el plantejament que fas és massa simple. Per què?

El teu punt de partida és, com dius, el que dóna la utopia cristiana-catòlica, és només una de les òptiques de les moltes que hi ha al món. La convivència de les persones al món s’ha gestionat i canalitzat al llarg de la història amb l’ajuda de diferents (sovint oposades) religions i/o filosofies que han donat forma a les lleis per les que es regeixen els Estats organitzats, tant els que es declaren confessionals com els que es reconeixen com a aconfessionals. Convé no perdre això de vista. Si mirem el món amb esperit antropològic hem d’admetre que això és així i que davant d’aquest mosaic de sensibilitats diferents ben segur que ha de ser difícil trobar una utopia comuna vers la qual caminar.

Dit això, però, també és veritat que la història ens ha donat la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i que aquest és un document consensuat per l’Assemblea General de les Nacions Unides, la qual cosa li confereix un caràcter universal. També hi ha a la història prou indicis d’una inquietud compartida per cultures molt diferents en relació amb això que avui dia entenem com a Drets Humans: el Codi de Hammurabi de la cultura assíria, creat ja el 1728 abans de Crist (abans de Crist!!), ja manifestava interès per recollir alguns d’aquests drets. I, segons ens diuen els/les estudiosos/es de les religions humanes, hi ha prou elements en comú en moltes d’elles com per posar-se d’acord en això de què és just i què no ho és. Acceptar això ens permet afirmar que sí que hi hauria una mena d’utopia universal, que, amb independència de cultures, religions i ideologies, ens mostraria el camí que hem de recórrer totes les persones del món per anar cap a un món més just, conjuntament. Ja tenim la teoria feta.

I com portar-ho a la pràctica? Aquí entrem en el camp del ventall de causes que tu plantejaves i en el camp de la política; sobretot les que jo enumerava amb 2, 3 i 4 tenen molt a veure amb la informació. Simplificant podríem dir que, si les persones estiguéssim ben informades, podríem tenir la visió de conjunt necessària per crear en nosaltres la consciència suficient per relativitzar la nostra situació particular, inserir-la en la situació global del món i, de la comparació, extreure’n la clarividència necessària per actuar amb justícia... Però aquí és on aquella tendència a l’egocentrisme, inherent a la naturalesa humana, surt a relluir, fa els seus estralls, i, en definitiva, ho impedeix. És cert que no totes les persones actuem igual, que no totes sucumbim de la mateixa manera i en el mateix grau a aquesta tendència egocèntrica, però, en definitiva, sembla que entre aquells/es que arriben al poder hi predomina la personificació de l’egocentrisme, i això sembla succeir també de manera universal, amb independència de les cultures, les religions i les filosofies. Per bé que ben segur que hi ha moltes persones al món que actuen i defensen la justícia, les que no ho fan són les que fan més soroll i es fan amb el poder. I això passa en tots els ambients i en totes les estructures, també en el si de l’Església catòlica. Crec que el problema no té res a veure amb l’Església catòlica. Precisament el fet que puguem parlar d’una utopia universal i caminar conjuntament vers ella pressuposa que no té res a veure –o al menys no directament- amb cap religió concreta. Les persones que sucumbeixen a la tendència egocèntrica hi són arreu: en totes les cultures, entre les persones educades en qualsevol religió, en qualsevol filosofia... És per això que no crec que l’afirmació que fas quan dius: “El discurs de l’Església costa d’entendre perquè l’espera és d’un sí o d’un no a algunes qüestions, i l’Església en el seu discurs no vol caure en la trampa de la resposta immediata i de la tireta” correspongui del tot a la realitat. Jo més aviat diria que el discurs de l’Església costa d’entendre perquè dins de l’Església i, sobre tot entre els poderosos de l’Església, com passa entre els/les poderosos/es de qualsevol estructura jeràrquica, hi ha un discurs teòric però una pràctica no només diferent, sinó fins i tot contrària, per part de molts. El problema rau en la lluita entre la gent de bona voluntat i la que té ànsia de poder. I en la pregunta: com articular la política o el capteniment humà organitzat en general perquè no s’acabi imposant sempre el grup més fort i més egocèntric (perquè egocentrisme és també fer política només per aconseguir l’interès del grup). L’Església, com conjunt de persones que és, té les mateixes febleses que qualsevol grup humà, i no la podem idealitzar. Això que dius que “no vol caure en la trampa de la resposta immediata i de la tireta”... sembla pressuposar que té aquesta resposta. Si fos així, em semblaria un sacrilegi que no donés aquesta resposta. Però no és així. L’Església està tan perduda alhora de donar la resposta al problema com qualsevol altre grup humà o polític. I és que l’Església catòlica és també una organització política de primer ordre.

I aquí et deixo el fil, Xec,

Que tinguis una bona nit.

Una forta abraçada, Anna

* *

CARTA DE ANNA ROSSELL EL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÉXS, 08-12-2015

Español (Traducción de Anna Rossell)

El Masnou (Barcelona), 08 de diciembre 2015

Querido Xec,

quisiera resumir el contenido de tu última carta para captar lo que entiendo que es más esencial y facilitarme la respuesta:

Tú partes de una reflexión que hacía yo en mi última para estructurar tu texto. Mi afirmación:

"Lamentablemente pocas veces la gente sale en masa a la calle, indignada, por cuestiones que no le afectan directamente".

A partir de aquí tú intentas averiguar las causas por las que esto ocurre. Y dices en varios momentos de tu texto (las enumero):

1. "El primer límite a la capacidad de indignación puede ser una manifestación de la tendencia egocéntrica de la naturaleza humana".

2. "La incapacidad de tener una visión global e integral de la naturaleza humana y de su dignidad. El referente ético que debería permitir un debate sereno y constructivo parece no existir ".

3. "[Nos falta] Un grado de libertad, de opción fundamental capaz de insertar la justa indignación por la frustración de mis necesidades básicas en un conjunto mucho más amplio, que es la frustración por la no satisfacción de los derechos de la persona por parte de la mayoría de la población mundial ".

4. "Al mismo tiempo necesitaríamos una conciencia crítica".

5. "Las necesidades son demasiado inmediatas y la utopía demasiado lenta, queda demasiado lejos".

6. "Desde la fe cristiana esta esperanza se ilumina por un hecho y una promesa. El hecho es la muerte en cruz y la resurrección de Jesús de Nazaret, y la promesa es el cumplimiento de la historia y de cada persona por el Amor de Dios. [...] El discurso de la Iglesia cuesta entender porque se espera un sí o un no a algunas cuestiones, y la Iglesia en su discurso no quiere caer en la trampa de la respuesta inmediata y de la tirita".

La primera causa a la que haces referencia, la número 1, es de orden bio-psicológico, porque hablas de "tendencia egocéntrica de la naturaleza humana". Partes del postulado de que la especie humana tiene, por naturaleza, una propensión egocéntrica, y que esto es universalmente así. Estoy de acuerdo; también yo lo pienso. Esta tendencia egocéntrica tiene que ver con el instinto de supervivencia del individuo.

Las otras causas: 2, 3, 4, 5 y 6 pertenecen a otro orden, y yo diría que todas se pueden relacionar porque todas tienen mucho en común: todas ellas tienen que ver con la creencia de que esa tendencia humana universal al egocentrismo se podría reconducir y compensar si se dieran determinadas circunstancias, que no se dan. Entiendo que se desprende de tu texto que el mundo sería más justo e iría de otra manera si: los seres humanos consiguiéramos tener una visión global de la naturaleza humana, si tuviéramos un referente ético, que nos falta (causa 2). Si se diera esta visión global de la naturaleza humana, también seríamos capaces de insertar la frustración de las necesidades básicas propias en un conjunto mucho más amplio y relativizaríamos nuestras frustraciones porque conoceríamos la falta de derechos que sufre la mayoría de la población mundial (causa 3). Si se diera esta visión global de la naturaleza humana -supongo que no te refieres sólo a la "naturaleza" sino también a la situación de los derechos humanos en todo el mundo- tendríamos conciencia crítica (causa 4) porque únicamente teniendo esta información global podríamos lograr la distancia suficiente de nosotros mismos / as para observar el mundo en general, una distancia que haría posible la conciencia. Estas tres causas -2, 3 y 4- están estrechamente ligadas.

Las dos últimas razones son más bien de orden político-estratégico, porque la exigencia del ser humano de satisfacer sus necesidades inmediatamente (relación también con la causa 1) pide un tiempo muy diferente del que exige el camino hacia la utopía (causa 5). Y entiendo que la causa 5 va también muy ligada a la 6 porque pienso que el discurso de la Iglesia al que te refieres es la utopía (cristiana-católica) que mencionas antes.

La manera en que te refieres a las causas que impiden este mundo más justo da claramente a entender que estás convencido de que, al menos teóricamente, sí se puede caminar hacia la utopía, y que, además, lo puede hacer toda la humanidad junta, lo que equivale a admitir que toda la humanidad compartiría la misma utopía. Si bien el logro del objetivo -caminar hacia la utopía (sólo caminar, porque la utopía por definición es inalcanzable)- es bastante complejo, me parece que el planteamiento que haces es demasiado simple. ¿Por qué?

Tu punto de partida es, como dices, el que da la utopía cristiana-católica, pero ése es sólo una de las ópticas de las muchas que hay en el mundo. La convivencia de las personas en el mundo se ha gestionado y canalizado a lo largo de la historia con la ayuda de diferentes (a menudo opuestas) religiones y / o filosofías que han dado forma a las leyes por las que se rigen los Estados organizados, tanto los que se declaran confesionales como los que se reconocen como aconfesionales. Conviene no perder eso de vista. Si miramos el mundo con espíritu antropológico debemos admitir que esto es así y que ante este mosaico de sensibilidades diferentes seguro que debe ser difícil encontrar una utopía común hacia la cual caminar. Sin embargo, dicho esto, también es verdad que la historia nos ha dado la Declaración Universal de los Derechos Humanos (1948) y que éste es un documento consensuado por la Asamblea General de las Naciones Unidas, lo que le confiere un carácter universal. También hay en la historia suficientes indicios de una inquietud compartida por culturas muy diferentes en relación con lo que hoy en día entendemos como Derechos Humanos: el Código de Hammurabi de la cultura asiria, creado ya en 1728 antes de Cristo (¡¡antes de Cristo !!), ya manifestaba interés por recoger algunos de estos derechos. Y, según nos dicen los / las estudiosos / as de las religiones humanas, hay suficientes elementos en común en muchas de ellas como para ponerse de acuerdo en qué es justo y qué no lo es. Aceptar esto nos permite afirmar que sí habría una especie de utopía universal, que, con independencia de culturas, religiones e ideologías, nos mostraría el camino que tenemos que recorrer todas las personas del mundo para ir hacia un mundo más justo, conjuntamente. Ya tenemos la teoría hecha.

Y como llevarlo a la práctica? Aquí entramos en el campo del abanico de causas que tú planteabas y en el ámbito de la política; sobre todo las que yo enumeraba con 2, 3 y 4 tienen mucho que ver con la información. Simplificando, podríamos decir que, si las personas estuviéramos bien informadas, podríamos tener la visión de conjunto necesaria para crear en nosotros la conciencia suficiente para relativizar nuestra situación particular, insertarla en la situación global del mundo y, de la comparación, extraer la clarividencia necesaria para actuar con justicia... Pero aquí es donde aquella tendencia al egocentrismo, inherente a la naturaleza humana, sale a relucir, hace sus estragos, y, en definitiva, lo impide. Es cierto que no todas las personas actuamos igual, que no todas sucumbimos de la misma manera y en el mismo grado a esta tendencia egocéntrica, pero, en definitiva, parece que entre aquellos / as que llegan al poder predomina la personificación del egocentrismo, y esto parece suceder también de manera universal, con independencia de las culturas, las religiones y las filosofías. Aunque seguro que hay muchas personas en el mundo que actúan y defienden la justicia, las que no lo hacen son las que hacen más ruido y se hacen con el poder. Y esto ocurre en todos los ambientes y en todas las estructuras, también en el seno de la Iglesia católica. Creo que el problema no tiene nada que ver con la Iglesia católica. Precisamente el hecho de que podamos hablar de una utopía universal y caminar conjuntamente hacia ella presupone que no tiene nada que ver -o al menos no directamente- con ninguna religión concreta. Las personas que sucumben a la tendencia egocéntrica están en todas partes: en todas las culturas, las encontramos entre las personas, sea cual sea la religión o la filosofía en la que se han educado... Es por eso por lo que no creo que la afirmación que haces cuando dices: "El discurso de la Iglesia cuesta de entender porque se espera un sí o un no a algunas cuestiones, y la Iglesia en su discurso no quiere caer en la trampa de la respuesta inmediata y de la tirita" corresponda del todo a la realidad. Yo más bien diría que el discurso de la Iglesia cuesta de entender porque dentro de la Iglesia y, sobre todo entre los poderosos de la Iglesia, como ocurre entre los / las poderosos / as de cualquier estructura jerárquica, hay un discurso teórico pero una práctica no sólo diferente, sino incluso contraria, por parte de muchos. El problema radica en la lucha entre la gente de buena voluntad y la que tiene ansia de poder. Y la pregunta que debemos plantear es: ¿cómo articular la política o el comportamiento humano organizado en general para que no se acabe imponiendo siempre el grupo más fuerte y más egocéntrico (porque egocentrismo es también hacer política sólo para conseguir el interés del grupo). La Iglesia, como conjunto de personas que es, tiene las mismas debilidades que cualquier grupo humano, y no la podemos idealizar. Eso que dices de que "no quiere caer en la trampa de la respuesta inmediata y de la tirita"... parece presuponer que la Iglesia tiene esta respuesta. Si fuera así, me parecería un sacrilegio que no diera la respuesta. Pero no es así. La Iglesia está tan perdida y desorientada a la hora de dar la respuesta al problema como cualquier otro grupo humano o político. Y es que la Iglesia católica es también una organización política de primer orden.

Y aquí te dejo el hilo, Xec,

Que duermas bien.

Un fuerte abrazo,

Anna