QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA
Al original catalán sigue su traducción al español
QUAN LA VIOLÈNCIA ÉS QUOTIDIANA
Dacia Maraini
Passos lleugers,
Trad. de l’italià d’Iban Leon Llop
Edicions 96, 2009,613 pp.
per Anna Rossell
De vegades allò més genial es basteix amb els materials més senzills. Aquest és el cas de Passos lleugers, una breu, però densa i temàticament profunda peça teatral de l’escriptora italiana Dacia Maraini (Fiesole –Itàlia-, 1936), que coneix tots els gèneres literaris i és considerada l’escriptora italiana actual més prestigiosa i traduïda arreu del món.
Maraini, que es va estrenar com a dramaturga en la dècada dels seixanta del segle passat i va fundar amb altres escriptors/es la companyia Teatro del Porcospino -nom que suposa tota una declaració programàtica d’intencions-, ja havia manifestat en els anys setanta la seva especial sensibilitat per la temàtica de la dona: l’any 1973 va ser cofundadora del Teatre de la Maddalena, gestionat i dirigit per dones. I el que tracta Passos lleugers és un tema candent en la nostra societat, que arrossega fa mil·lennis l’estigma patriarcal com una herència maleïda, vigent encara.
Basant-se en “testimoniatges de dones encara presoneres a causa de la discriminació històrica i familiar”, Maraini confegeix una mostra panoràmica de la violència a què tantes dones arreu del món es veuen sotmeses per “raons” socio-culturals-religioses i/o econòmiques, venudes pels seus familiars com una mercaderia menyspreada, o bé víctimes d’agressions per part de les seves parelles, que des de la infantesa han viscut immerses en una espiral de maltractaments i/o són fruit de l’educació masclista.
Passos lleugers ens permet acostar-nos a la història personal de vuit dones –Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa i Viollca- en un ventall geogràfic prou ampli com perquè el públic no caigui en la temptació de pensar que el que veu i sent a l’escenari és una lacra localitzada en un racó concret del planeta. No, Maraini deixa ben clara l’extensió generalitzada del mal. Les protagonistes són d’arreu: del Tibet (vivint a Xina), d’Algèria, d’Itàlia (dues de les històries), de Bèlgica, de Nigèria, de Mèxic (vivint a Califòrnia) i d’Albània. L’equilibri, geogràficament ben distribuït i cronològicament contemporani, està ben sospesat per l’autora, que situa excepcionalment dues de les històries a Itàlia, una d’elles en temps de la Segona Guerra Mundial, per incloure les violacions tristament recurrents en tots els conflictes bèl·lics per part de tots els fronts, i per donar protagonisme també a un moment històric diferent de l’actual.
Tècnicament el registre teatral més escaient a aquesta intenció panoràmica és l’èpic, una forma vanguardista dels anys vint del segle passat, que van desenvolupar els dramaturgs alemanys Piscator i Brecht. L’obra, composada per vuit quadres independents -hi traspua l’herència del teatre expressionista-, narra, més que no pas deixa veure a través del diàleg teatral, les vuit històries de les dones a partir de personatges formats per les protagonistes víctimes de la violència, per alguns familiars que la corroboren o que l’exerceixen i per representants d’institucions humanitàries que recolzen les víctimes. El registre emprat és èpic-narratiu i només en dos dels casos es desenvolupa un diàleg d’una certa llargària. El que llegim en el guió (i ens imaginem a l’escena) és una realitat propera que espaordeix per la quotidianitat de la seva cruesa, un capteniment vers la dona sovint infinitament pervers pel fet que prové de creences religioses profundament arrelades en la societat, pel caprici d’un individu trastornat per una educació encara de flagrant vigència en les societats suposadament desenvolupades i una indefensió esfereïdora d’aquelles que es veuen violades, profanades, apallissades, desfigurades, perseguides, torturades i humiliades, i han de viure sempre amb la por constant de tornar a ser sotmeses al mateix suplici pel fet d’haver nascut dones. Aquesta obra és un crit contra aquests fets i contra aquesta indefensió i res millor que el format teatral per remoure les consciències i per sensibilitzar sobre unes situacions i una desigualtat que mai enlloc haurien d’haver estat possibles. Clou l’obra un preciós poema anònim africà, recollit i adaptat per Dacia Maraini, que és un bell cant a totes les víctimes femenines de l’exclusió i de la violència.
L’estructura de l’obra és senzilla, només molt excepcionalment hi ha alguna acotació teatral molt breu i l’advertiment de l’entrada de la Música, que, sistemàticament al principi de cada història, indica el començament d’un nou quadre (d’una nova història). No hi ha actes ni escenes. Les vuit històries, numerades, se succeeixen en un sol fil narratiu. Cal donar la benvinguda a la iniciativa de l’editorial que amb el nom “de 6 a 96” enceta una col·lecció “amb Passos lleugers, un crit punyent que naix des del més profund de l’ànima i que a poc a poc s’obri camí fent enrogir de vergonya la societat.”
Passos lleugers és una obra de la més flagrant actualitat; és, doncs, una obra necessària. La peça està ben plantejada tant temàticament com dramatúrgica, és una obra que recomano a tothom de llegir. Però seria benvinguda la seva representació en els teatres de petit format d’arreu del país –n’hi ha prou amb un elenc de pocs/ques actors/actrius i no és necessari un desplegament tècnic d’envergadura-. És, a més, una obra més que aconsellable per ésser representada en instituts de secundària i més encara pels/per les propis/es alumnes com a actors/actrius.
© Anna Rossell
*
CUANDO LA VIOLENCIA ES COTIDIANA
Dacia Maraini
Passos lleugers (Pasos ligeros),
Trad. del italiano de Iban Leon Lobo
Ediciones 96, 2009,61 pp.
por Anna Rossell
A veces lo más genial se construye con los materiales más sencillos. Éste es el caso de Passos lleugers (Pasos ligeros), una breve, pero densa y temáticamente profunda pieza teatral de la escritora italiana Dacia Maraini (Fiesole -Italia-, 1936), que conoce todos los géneros literarios y es considerada la escritora italiana actual más prestigiosa y traducida en todo el mundo.
Maraini, que se estrenó como dramaturga en la década de los sesenta del siglo pasado y fundó con otros escritores / as la compañía Teatro del Porcospino -nombre que supone toda una declaración programática de intenciones-, ya había manifestado en los años setenta su especial sensibilidad por la temática de la mujer: en 1973 fue cofundadora del Teatro de la Maddalena, gestionado y dirigido por mujeres. Y el que trata Passos lleugers es un tema candente en nuestra sociedad, que arrastra hace milenios el estigma patriarcal como una herencia maldita, vigente todavía.
Basándose en "testimonios de mujeres aún prisioneras debido a la discriminación histórica y familiar", Maraini compone una muestra panorámica de la violencia a la que tantas mujeres en todo el mundo se ven sometidas por "razones" socio-culturales-religiosas y / o económicas, vendidas por sus familiares como una mercancía despreciada, o víctimas de agresiones por parte de sus parejas, que desde la infancia han vivido inmersas en una espiral de malos tratos y / o son fruto de la educación machista.
Passos lleugers nos permite acercarnos a la historia personal de ocho mujeres -Lhakpa, Aisha, Carmelina, Civita, Juliette, Amina, Teresa y Viollca- en un abanico geográfico suficientemente amplio como para que el público no caiga en la tentación de pensar que lo que ve y oye en el escenario es una lacra localizada en un rincón concreto del planeta. No, Maraini deja bien clara la extensión generalizada del mal. Las protagonistas son de todo el mundo: de Tíbet (viviendo en China), de Argelia, de Italia (dos de las historias), de Bélgica, de Nigeria, de México (viviendo en California) y de Albania. El equilibrio, geográficamente bien distribuido y cronológicamente contemporáneo, está bien sopesado por la autora, que sitúa excepcionalmente dos de las historias en Italia, una de ellas en tiempos de la Segunda Guerra Mundial, para incluir las violaciones tristemente recurrentes en todos los conflictos bélicos por parte de todos los frentes, y para dar protagonismo también a un momento histórico diferente del actual.
Técnicamente el registro teatral más adecuado a esta intención panorámica es el épico, una forma vanguardista de los años veinte del siglo pasado, que desarrollaron los dramaturgos alemanes Piscator y Brecht. La obra, compuesta por ocho cuadros independientes -herencia del teatro expresionista-, narra, más que deja ver a través del diálogo teatral, las ocho historias de las mujeres a partir de personajes de las protagonistas víctimas la violencia, por algunos familiares que la corroboran o que la ejercen y por representantes de instituciones humanitarias que apoyan a las víctimas. El registro empleado es épico-narrativo y sólo en dos de los casos se desarrolla un diálogo de una cierta longitud. Lo que leemos en el guión (y nos imaginamos en la escena) es una realidad cercana que estremece por la cotidianidad de su crudeza, un comportamiento hacia la mujer a menudo infinitamente perverso debido a que proviene de creencias religiosas profundamente arraigadas en la sociedad, por capricho de un individuo trastornado por una educación aún de flagrante vigencia en las sociedades supuestamente desarrolladas y una indefensión aterradora de aquellas que se ven violadas, profanadas, apaleadas, desfiguradas, perseguidas, torturadas y humilladas, y tienen que vivir siempre con el miedo constante de volver a ser sometidas al mismo suplicio por el hecho de haber nacido mujeres. Esta obra es un grito contra estos hechos y contra esta indefensión, y nada mejor que el formato teatral para remover las conciencias y para sensibilizar sobre unas situaciones y una desigualdad que nunca en ninguna parte deberían haber sido posibles. Cierra la obra un precioso poema anónimo africano, recogido y adaptado por Dacia Maraini, que es un hermoso canto a todas las víctimas femeninas de la exclusión y de la violencia.
La estructura de la obra es sencilla, sólo muy excepcionalmente hay alguna acotación teatral muy breve y la advertencia de la entrada de la Música, que, sistemáticamente al principio de cada historia, indica el comienzo de un nuevo cuadro (de una nueva historia). No hay actos ni escenas. Las ocho historias, numeradas, se suceden en un solo hilo narrativo. Hay que dar la bienvenida a la iniciativa de la editorial que con el nombre "de 6 a 96" inicia una colección "con Passos lleugers, un grito desgarrador que nace desde lo más profundo del alma y que poco a poco abre camino haciendo enrojecer de vergüenza a la sociedad".
Passos lleugers es una obra de la más flagrante actualidad; es, pues, una obra necesaria. La pieza está bien planteada tanto temática como dramatúrgicamente, es una obra que recomiendo a todo el mundo leer. Pero sería bienvenida su representación en los teatros de pequeño formato de todo el país -basta con un elenco de pocos / as actores / actrices y no es necesario un despliegue técnico de envergadura-. Es, además, una obra más que aconsejable para ser representada en institutos de secundaria y más aún por los / las propios / as alumnos como actores / actrices.
© Anna Rossell
(Traducción al español de Anna Rossell)