CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS COLL A ANNA ROSSELL (21-08-2025)
CARTA DEL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS COLL A ANNA ROSSELL
Original català
Traducción al español a continuación
Xec-Anna 21-08-2025
Benvolguda i estimada, estic gaudint d’uns dies de tranquil·litat i de canvi d’ambient en un espai vert, fresc i silenciós à les afores de Cotonou, és el seminari dels SMA (Société de Mission Africaines) que es van implantar al Benín fa més de 100 anys quan aconseguir terreny era molt bo de fer. La trobada també ha convocat gent que fa molt temps que no veia i joves salesians que m’eren desconeguts.
L’animador és un salesià que ensenya a Roma i que vaig conèixer a Kara [Togo] quan hi va ser enviat com a aspirant salesià. Comprovar el que ha esdevingut i com parla em fa plaer.
Tornem a ses nostres reflexions dels texts de Bauman. Primer de tot amb les observacions que fas al meu text.
Jo parlava dels “garde-fous” [tallafocs] a nivell personal, que consisteixen a assumir compromisos que són línies vermelles. Açò també val a nivell institucional quan la “tolerància 0” s’acompanya de codis ètics i de conducta i de procediments de denúncia, d’investigació i de condemnació.
L’altre comentari que em fas és sobre la identitat l’ésser si mateix. Em servirà per enganxar amb la segona citació que em vas proposar.
Quan esmento el “si mateix”, ho entenc tal com tu dius. La identitat personal és una identitat en relació, dinàmica, que es construeix constantment. Justament quan la consciència de “soi” [d’un/a mateix/a] s’estanca i cristal·litza s’obren les portes a tota mena de totalitarismes. Bauman ha teoritzat la “identitat líquida” per entendre la fluïditat sociològica de les societats i dels individus en el context de la mundialització i del flux constant d’informació i de contingut.
Penso que el “si mateix” es podria definir a partir de l’afirmació de Zygmunt, de la llibertat de la responsabilitat d’assumir les pròpies accions (bones i dolentes) i les conseqüències d’aquestes accions, jo n’hi diria “si mateix construït”. Però no n’hi ha prou. La identitat és el deure ètic del “seré millor”, n’hi podríem dir “si mateix esperança”.
Aquest “si mateix” es defineix en part, des d’aquesta perspectiva, en el “judici” de la consciència tal com el descriu el sociòleg polonès [Bauman] a la cita de la teva carta. Dic en part, perquè la consciència no només jutja, sinó que proposa.
Pel Catecisme de l’Església Catòlica (CEC), la consciència és una llei que l’hom no s’ha donat a si mateix; és una veu que s’ha d’obeir i que diu de fer el bé i d’evitar el mal (CEC 1776); ella jutja les accions de la persona (consciència moral) (1777); permet d’assumir la responsabilitat dels actes posats i és també paraula d’esperança significant el perdó a demanar, el bé a practicar i la virtut a cultivar (1778). Totes aquestes dimensions estan lligades pel creient en l’absolut de Déu que és la Veritat (i el jutge, “sever i incorruptible”, dirà Bauman). Per als filòsofs és la llei natural.
La segona part de la cita de Zygmund, el CEC ho explica amb el concepte de “pecat”: la persona humana és sotmesa a influències negatives i temptada pel pecat de preferir el seu propi judici i de refusar la veu de la consciència (1783).
De la mateixa manera que la consciència comporta la responsabilitat, el pecat també implica responsabilitat. Ambdues “veus” reconeixen la llibertat individual. Sovint reconeixem més la llibertat i la responsabilitat quan fem el bé, però tenim més dificultat a reconèixer la responsabilitat del mal i de les conseqüències que aquest mal ha produït als altres.
El “si mateix” és el que decideix escoltar i obeir una o altra veu.
La dinàmica del sagrament de la reconciliació em permet introduir el tema de la “pena”.
Assumir la responsabilitat dels actes posats vol dir també assumir la pena que hi va associada i la penitència.
El perdó “sagramental” (absolució dels pecats) no eximeix de la pena associada al mal que s’ha comès. El valor del perdó és d’obrir la porta a l’esperança i a la conversió. Per això, el capellà que dóna l’absolució dels pecats imposa una penitència i el penitent és convocat a posar remei: a curar la ferida provocada.
Malauradament, durant segles (i avui encara en certes espiritualitats de l’Església Catòlica) això és mal entès. L’Església és responsable del molt de mal que s’hauria pogut evitar si tantes absolucions donades haguessin estat coherents amb el sentit autèntic de la “confessió dels pecats” (mal que encara avui no assumeix). S’ha cultivat un sentit del pecat personal deslligat de la seua dimensió social.
En societat, la consciència és el codi penal i el sistema judicial. La pena (condemna) i la penitència (reparació) són dictades per un tribunal humà del que la severitat i la imparcialitat son sempre a millorar, però que s’imposen a tots i a totes.
Aquí també, l’Església és responsable d’haver-se considerat per sobre d’aquesta obligació de sotmetiment a la justícia estalviant a criminals sexuals, econòmics o polítics a sotmetre’s a codis penals i de tribunals.
El creient sap que al final hi haurà un judici inapel·lable que demanarà comptes de les penes que no s’han complert, creu que la salvació de la seua ànima en depèn.
L’educació de la consciència, la proposició de valors (ètica) i l’exigència de responsabilitat per la formació en la llibertat crec que son reptes que les societats occidentals que continuen dominant el món han d’assumir si no es volen morir i en la seua agonia emportar-se tot el món.
Xec
*
*
Español (traducción de Anna Rossell)
CARTA DEL TEÓLOGO Y SALESIANO XEC MARQUÈS A ANNA ROSSELL
Xec Anna 21-08-2025
Querida y estimada:
Estoy disfrutando de unos días de tranquilidad y de cambio de ambiente en un espacio verde, fresco y silencioso en las afueras de Cotonou, es el seminario de las SMA (Société de Missions Africaines) que se implantaron en Benín hace más de 100 años, cuando conseguir terreno era fácil. El encuentro también ha convocado a gente que hace mucho tiempo que no veía y a jóvenes salesianos que yo no conocía.
El animador es un salesiano que enseña en Roma y que conocí en Kara [Togo] cuando fue enviado allí como aspirante salesiano. Comprobar en qué se ha convertido y cómo habla me complace.
Volvemos a nuestras reflexiones de los textos de Bauman. Antes que nada con las observaciones que haces a mi texto.
Yo hablaba de los “garde-fous” [cortafuegos] a nivel personal, que consisten en asumir compromisos que son líneas rojas. Esto también vale a nivel institucional cuando la “tolerancia 0” se acompaña de códigos éticos y de conducta y de procedimientos de denuncia, de investigación y de condena.
El otro comentario que me haces es sobre la identidad el ser sí mismo. Me servirá para enlazar con la segunda cita que me propusiste.
Cuando menciono el “sí mismo” lo entiendo tal como tú dices. La identidad personal es una identidad en relación, dinámica, que se construye constantemente. Precisamente cuando la conciencia de “soi” [de uno/a mismo/a] se estanca y cristaliza se abren las puertas a todo tipo de totalitarismos. Bauman ha teorizado la “identidad líquida” para entender la fluidez sociológica de las sociedades y de los individuos en el contexto de la mundialización y del flujo constante de información y de contenido.
Pienso que el “sí mismo” se podría definir a partir de la afirmación de Zygmunt, de la libertad de la responsabilidad de asumir las propias acciones (buenas y malas) y las consecuencias de estas acciones, yo lo llamaría “sí mismo construido”. Pero no es suficiente. La identidad es el deber ético del “ser mejor”, podríamos llamarlo “sí mismo esperanza”.
Este “sí mismo” se define en parte, desde esta perspectiva, en el “juicio” de la conciencia tal como lo describe el sociólogo polaco [Bauman] en la cita de tu carta. Digo en parte, porque la conciencia no sólo juzga, sino que también propone.
Para el Catecismo de la Iglesia Católica (CIC), la conciencia es una ley que el ser humano no se ha dado a sí mismo; es una voz que se debe obedecer y que dice hacer el bien y evitar el mal (CIC 1776); ella juzga las acciones de la persona (conciencia moral) (1777); permite asumir la responsabilidad de los actos puestos y es también palabra de esperanza significando el perdón debido, el bien a practicar y la virtud a cultivar (1778). Todas estas dimensiones están ligadas por el creyente en el absoluto de Dios que es la Verdad (y el juez, “severo e incorruptible”, dirá Bauman). Para los filósofos es la ley natural.
La segunda parte de la cita de Zygmund, el CIC lo explica con el concepto de “pecado”: la persona humana es sometida a influencias negativas y tentada por el pecado de preferir su propio juicio y de rehusar la voz de la conciencia (1783).
Del mismo modo que la conciencia comporta la responsabilidad, el pecado también implica responsabilidad. Ambas “voces” reconocen la libertad individual. A menudo reconocemos más la libertad y la responsabilidad cuando basura el bien, pero tenemos más dificultad a reconocer la responsabilidad del mal y de las consecuencias que este mal ha producido a los otros.
El “sí mismo” es el que decide escuchar y obedecer una u otra voz.
La dinámica del sacramento de la reconciliación me permite introducir el tema de la “pena”.
Asumir la responsabilidad de los actos puestos significa también asumir la pena que va asociada y la penitencia.
El perdón “sacramental” (absolución de los pecados) no exime de la pena asociada al mal que se ha cometido. El valor del perdón es abrir la puerta a la esperanza y a la conversión. Por eso, el cura que da la absolución de los pecados impone una penitencia y el penitente es convocado a poner remedio: a curar la herida provocada.
Desgraciadamente, durante siglos (y aún hoy en ciertas espiritualidades de la Iglesia Católica) esto se ha entendido mal. La Iglesia es responsable del mucho mal que se habría podido evitar si tantas absoluciones dadas hubieran sido coherentes con el sentido auténtico de la “confesión de los pecados” (algo que aún hoy no asume). Se ha cultivado un sentido del pecado personal desligado de su dimensión social.
En sociedad, la conciencia es el código penal y el sistema judicial. La pena (la condena) y la penitencia (la reparación) son dictadas por un tribunal humano cuya severidad e imparcialidad son siempre mejorables, pero que se imponen a todos y a todas.
En esto también la Iglesia es responsable de haberse considerado por encima de esta obligación de sometimiento a la justicia ahorrando a criminales sexuales, económicos o políticos a someterse a códigos penales y a tribunales.
El creyente sabe que al final habrá un juicio inapelable que pedirá cuentas de las penas que no se han cumplido, cree que la salvación de su alma depende de ello.
La educación de la conciencia, la proposición de valores (ética) y la exigencia de la responsabilidad por la formación en la libertad creo que son retos que las sociedades occidentales que continúan dominando el mundo deben asumir si no quieren morir y en su agonía llevarse a todo el mundo por delante.
Xec