Correspondencia Anna Rossell-Xec Marquès (09-05-2009)
CARTA D'ANNA ROSSELL AL TEÒLEG I SALESIÀ XEC MARQUÈS
(A continuación del texto catalán viene su traducción al español)
A Conakry, a casa d'en Xec, Nadal 2008: retallant per fer carnets als nens del Pati Salesià /
En Conakry, en casa de Xec, Navidad 2008: recortando para hacer carnets a los niños del Patio Salesiano
Català:
has reprès en la teva última carta els pensaments que vas deixar interromputs el dia 5 de maig. Espero, doncs, encara la teva resposta a les meva última del dia 7 de maig. Com tu dius, t’has centrat en el tema de l’homosexualitat per mirar de trobar allò que anomenes la “norma”, aquell punt de referència que tots dos cerquem en les nostres reflexions per prendre’l com a punt de partida i com a base per a l’educació.
Parles d’alliberar el llenguatge i la justícia de la càrrega negativa que margina i discrimina els homosexuals en la nostra societat. Dius: “Treguem del llenguatge tota expressió que valori negativament la pulsió homosexual, treguem de la llei tot allò que pugui marginar, estigmatitzar o reduir en la seva dignitat ciutadana qui tingui aquesta pulsió. Però no en fem un homòleg de l’acte sexual entre persones de sexe diferent.”
Bé, i jo pregunto, perquè no ho podem considerar un “homòleg”? La diferència fonamental rau en la impossibilitat de tenir fills biològicament en comú, en res més. Així doncs, jo penso que, en el fons, la resistència que posem a no voler considerar-ho “homòleg” radica en el fet que hi ha un rebuig a acceptar les relacions sexuals per pur gaudi, que ens entestem a voler donar a aquestes relacions sempre aquella finalitat de procreació, que l’Església catòlica accepta com a única.
També dius: “Un daltonià pot fer unes pintures meravelloses, però això no treu que li manca la percepció d’un color. Una parella d’homosexuals pot estimar-se i expressar l’amor de manera sublim. Però en l’expressió sexual del seu amor hi ha una alteritat que manca i que la pulsió sexual reclama d’una manera o d’una altra.” (La negreta és meva). Tu segueixes insistint en la manca de l’alteritat en la relació homosexual, jo et deia en una de les primeres cartes, que jo no gosava d’afirmar una cosa així, perquè n’estic segura que els qui viuen l’amor d’aquesta manera troben i veuen l’alteritat més absoluta en la seva parella. És prou complex com per fer-ho tan senzill, crec jo. El cos i la psicologia no sempre van ben lligats, i la psicologia també és “cos”, encara que no es manifesti físicament i material.
Com et deia en la meva última carta del dia 7 de maig, considero molt important aquesta homologació (sobre tot els educador@s ho haurien d’homologar, crec jo), tenint en compte els riscos que comporta la crisi de la descoberta de la pròpia sexualitat en l’adolescència. En aquella carta esmentava el perill de suïcidi que corren els adolescents que, amb prou dificultats, se n’adonen que són homosexuals i han d’afrontar el rebuig familiar i social en una edat en què tot és massa difícil com per suportar aquesta descoberta crucial, a més.
Es desprèn del to general de la teva carta una idealització de la relació sexual, que jo crec que pot resultar perillosa, sobre tot per a els educador@s. Com ja hem anat veient en l’intercanvi epistolar que hem anat fent sobre el tema, tant tu com jo estem d’acord en què les relacions sexuals més satisfactòries, en el sentit humà més ple, són aquelles que es donen entre una parella que es coneix íntimament –físicament i psicològica-, que s’estima i que viu la seva relació aprofundint-la dia a dia i de cara al futur. Ara bé, un educador@ té el deure de preparar els adolescents per a la vida i de mirar d’evitar-li riscs i perills que li poden fer mal, físicament i espiritual. De manera que jo tinc el convenciment que tot@s els educador@s haurien de saber transmetre als joves què són les relacions sexuals i què poden ser, en el seu ventall més ample, donant a entendre els pros i els contres de cadascuna de les variacions que jo ja he esmentat en vàries de les meves cartes: allò del sexe sense amor, amor sense sexe i amor amb sexe. I tot això amb fills o sense, amb intenció de tenir-los o sense. No prevenir-los contra aquesta realitat és, crec jo, una irresponsabilitat. D’altra banda, i com ja et deia en altres cartes, insisteixo en la moralitat de totes aquestes possibles relacions amoroses-sexuals sempre i quan la relació sigui convinguda i en el supòsit del clar respecte vers l’altre. El respecte és quelcom que va parell a qualsevol actuació humana o hi és absent, no té a veure només amb la relació sexual.
I és en aquesta educació en el respecte vers l’altre que a mi m’interessa de centrar el tema ara, perquè jo crec que és la clau de tot plegat: com educar en aquest respecte? Com educar en la intenció d’aprofundir en el coneixement de l’altre per estimar-lo i respectar-lo en allò que és? Aquesta és la pregunta que jo em faig. Així formulada, la pregunta fa referència a qualsevol mena de relació, és general. És aquesta la que m’interessa. Perquè, si aconseguim respondre-la, llavors tindrem aquest punt de referència, també per a les relacions sexuals, però no només per al que afecte a aquestes relacions, sinó a totes.
Tal com jo ho veig, aquesta pregunta està directament connectada amb la violència: massa sovint en les relacions entre els éssers humans hi ha un pols que podríem dir-ne “de poder”: de manera més o menys evident pugnem per aconseguir la nostra parcel·la de poder a costa de que minvi la de l’altre. Probablement hi ha un component innat en aquesta tendència que no està en les nostres mans d’eliminar, però sí de controlar i canalitzar-ne les energies. Això, que és així en general, augmenta encara més en les relacions entre els gèneres (ja no parlo ara de les relacions estrictament sexuals, sinó “entre els gèneres”, en general). No sé per quina raó històrica hi ha en les cultures humanes una lluita aferrissada entre els gèneres, i aquí el gènere femení té les de perdre, per allò que et deia en la meva última carta: les dones són el gènere més dèbil –físicament i sociològicament (són el gènere més pobre del món)-. Això fa que es doni un cercle viciós de superioritat-dependència entre l’home i la dona, que és, per definició, una font inesgotable de violència (i que és el graó més allunyat per propiciar aquella relació amorosa ideal de què parlem i que busquem tu i jo com a punt de referència per educar). Com trencar aquest cercle viciós? Mentre hi hagi pobresa no hi ha llibertat, per tant, tampoc la capacitat de decisió lliure de donar-se a un altre. I, com també esmentava jo a la meva última carta, encara hi ha un altre factor important en aquest cercle de superioritat-dependència, és el de la fixació cultural dels rols per gèneres. Aquesta és una altra creu. També això fa estralls entre la població, tant femenina com masculina, perquè el que sociològicament està lligat i ve obligat, fa esclaves les persones d’aquesta obligació sociològica i impedeix la seva lliure decisió en tots els sentits. És molt greu que una persona es vegi empesa a tenir fills, perquè “cal tenir-los”, és molt greu que es vegi empesa a contraure matrimoni perquè “cal casar-se”, ho és que es vegi obligada a deixar de banda tal o qual professió perquè “és d’homes” o “és de dones”... i tantes coses així. Això afecta tant les dones com els homes, però en tot aquest entrellat les dones ocupen la posició més feble. Jo ho resumiria així: cal cercar en l’entorn de les persones les condicions que els permetin ser autònomes. Només des de l’autonomia hom és lliure, només des de l’autonomia hi pot haver una relació amb l’altre en la plenitud.
Digues ara com ho veus tu, amic.
I rep una molt forta abraçada,
Anna