Anna Rossell, Testimoni oral. Únic document i document únic. Heather Dune Macadam, 999. Les primeres dones d'Auschwitz, dins: Serra d'Or, núm. 732, desembre 2020.

TESTIMONI ORAL, ÚNIC DOCUMENT I DOCUMENT ÚNIC

Heather Dune Macadam 999. Les primeres dones d’Auschwitz

Traducció de Jordi Cussà Editorial Comanegra, 2020, 415 pàgs.

per Anna Rossell

Mai no serà massa la literatura que s’escrigui sobre Auschwitz, Auschwitz com a paradigma del genocidi nazi o Auschwitz en el sentit concret del camp d’extermini que va ser. Sobre tot si es tracta de textos confegits directament per supervivents o, com és el cas d’aquest assaig de Dune Macadam, a base d’entrevistes fetes per l’autora a la gent que va patir l’infern en primera persona.

De cadascun dels llibres que llegim n’aprenem quelcom de nou, tants matisos té el sofriment! Tan extrema era la situació, tan diabòlicament enrevessat el capteniment d’alguns dels seus protagonistes —víctimes i botxins—, tan diverses les reaccions davant dels mateixos fets... I una de les conseqüències més importants i positives a què ens condueixen aquestes lectures és la reflexió que impulsen. Per bé que la resposta no la podem saber mai si no ens trobem en la situació concreta, ens preguntem: què hauria fet jo? I la pregunta resta oberta, com una alerta, una prevenció de l’amenaça que som, en potència, nosaltres mateixos.

Mai podem dir, doncs, que la publicació d’un nou llibre sobre el tema és un llibre més. En aquest cas, però, l’aportació és altament valuosa, pel fet que, lamentablement i sorprenent, escasseja la literatura sobre les dones d’Auschwitz. El llibre de la Heather Dune és en aquest sentit, un enriquiment amb majúscules, en tant que contribueix a il•luminar una parcel•la de la Història menys estudiada i molt menys coneguda. D’antuvi és poc sabut (o gens) el fet que va ser un grup de 999 noies eslovaques el primer transport enviat a Auschwitz, quan Birkenau encara no existia com a lloc de confinament on les dones anirien a parar més endavant —elles van contribuir a construir-lo—. Però, a partir d’aquí, se sumen moltes altres dades poc divulgades (o impossibles de verificar per manca de documents en paper, la qual cosa ja és una dada essencial), que cal difondre amb urgència i que representen una sensible aportació a la informació més estesa. Perquè les dones, com la Història malauradament mostra, han estat pitjor tractades que els seus companys masculins, també en la repressió i en l’horror.

L’autora organitza la matèria narrativa a partir de converses amb les dones eslovaques supervivents d’aquell primer comboi i amb les famílies de la segona generació. El text esdevé, doncs, document de primera mà, que, per la tècnica literària que l’autora empra, es pot llegir com una novel•la: Heather Dune Macadam reprodueix a través d’una veu omniscient moltes de les declaracions testimonials de les fonts i les combina amb les cites directes amb guions de diàleg. Per exigències tècniques i pràctiques (es repetien sovint noms i cognoms), l’autora ha hagut de canviar els noms a les protagonistes per tal de diferenciar-les i no crear confusió al llarg de la lectura. Per compensar aquesta justificada desviació de l’autenticitat, Dune Macadam afegeix el número amb el qual les testimonis van quedar enregistrades al camp. El número permet identificar-les consultant la documentació dels llocs que la conserven i que va fer servir l’autora: l’Arxiu de la Xoà de la USC (Universitat del Sud de Califòrnia) i el Iad va-Xem, un dels memorials i centres d’investigació de la Xoà més importants del món.

Són nombroses les informacions esfereïdores que conté el llibre, que aporten llum sobre les diferències de tracte a què es veien sotmeses les dones, pel fet de ser-ho. Perquè les supervivents d’aquell primer comboi de joves noies eslovaques són autèntiques i valuoses fonts d’informació i, en alguns aspectes, les úniques. Elles van ser al camp d’extermini d’Auschwitz des dels primers moments de la seva existència fins als darrers dies de la guerra. Sorprenentment, algunes d’elles van sobreviure fins i tot a les llargues marxes de la mort a què els nazis, davant la proximitat de l’exèrcit soviètic, van obligar als presoners que encara podien caminar, en un intent desesperat d’eliminar o reduir els indicis dels horrors causats. Així, el llibre no és només un document sobre aquelles primeres 999 dones, sinó una informació sobre el tracte i les condicions en què van viure aquell infern les dones en general. Elles van ser testimonis de l’arribada de tots els altres transports que van descarregar a Birkenau i, sovint, de l’arribada de membres de les seves famílies. Convé remarcar la manca de dades sobre el número total de defuncions de dones, perquè els nazis no les enregistraven en no considerar-ho necessari; la humiliació afegida que suposava la nuesa a què eren obligades davant dels membres masculins de les SS; els escorcolls vaginals que sofrien per part dels homes de les SS, viscudes per les dones com una violació; el sofriment de les mares separades de les seves criatures; l’enviament directe a les cambres de gas de les joves si anaven acompanyades de fills, la impossibilitat d’escapar a la mort segura si es negaven a les exigències sexuals de qui ocupava una posició de poder... Malgrat tot, el llibre dona compte d’informacions numèriques parcials, rescatades aquí i allà, que poden donar una idea aproximada del volum dels assassinats en determinats moments.

Aquelles 999 joves eslovaques, d’Humenné i dels pobles del voltant, enviades a treballar pel país a Auschwitz amb la connivència del govern col•laboracionista del seu país, van començar a ser reclutades a finals de febrer de 1942 i transportades a Auschwitz el març. Hi van anar enganyades, algunes al principi fins i tot il•lusionades amb la idea de viure una aventura, una il·lusió que es va esvair immediatament i es va mantenir per a les famílies durant mesos, fins que elles mateixes van ser deportades. El número de 999 és un enigma no resolt definitivament. L’autora reflexiona sobre la idea que tingués a veure amb l’afecció a la astrologia i a la numerologia de molts nazis, i concretament de Himmler, «atès que el primer transport el va ordenar Himmler personalment». Aquesta tesi la reforçaria el fet que aquells mateixos dies altres 999 presoneres del camp de treball de Ravensbrück van ser reclutades com a kapos per completar l’operació i al mateix temps alleugerar la concentració d’aquest Lager, que estava superpoblat. Amb prefaci de Caroline Moorehead, el llibre conté nombroses fotos de les noies i les seves famílies, així com un mapa de Birkenau (Auschwitz 2) quan encara estava en construcció. Heather Dune Macadam és directora i presidenta de la Rena’s Promise Foundation. El seu llibre Rena’s Promise: A story of Sisters in Auschwitz (2015) —La promesa de Rena, inèdit al nostre país—, que va escriure amb col•laboració d’una de les supervivents del primer comboi, la Rena Kornreich, fou nominat al National Book Award, el Christopher Award, l’American Jewish Book Award i el National Library Association Award.

© Anna Rossell

http://www.annarossell.com/

http://es.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossell_Ibern

https://www.facebook.com/annarossellliteratura

Si voleu subscriure-us a la revista: http://www.pamsa.cat/pamsa/revistes/subscripcio/sdo.html